L’amnèsia

Diumenge passat, enmig del parèntesi d’aquest judici colonialista –que si no fos tan greu semblaria només l’spin-off d’un espectacle teatral de La Cubana–, hi va haver dos inestimables moments de cosificació de la Història. D’una banda, Pedro Sánchez visitava les tombes d’Antonio Machado i Manuel Azaña. Publicitat com un tribut a la memòria històrica de l’exili republicà, Sánchez va haver d’interrompre els seus discursos tant a Cotlliure com a Argelers de la Marenda arran dels crits dels manifestants que s’havien concentrat per recordar-li els actuals presos i exiliats polítics catalans. El cordó sanitari amb què la guàrdia pretoriana custodiava Sánchez, no només separava els dos bàndols assistents a l’acte, sinó que delimitava mentalitats i galàxies morals molt diferents. De l’altra banda, aquell mateix vespre, Jordi Évole i el programa Salvados autocelebraven aquesta negligència doblement oblidada que sobre el cop d’estat del 23-F, el fals documental Operación Palace va rubricar ara fa cinc anys. Sánchez i Évole concelebren una memòria amnèsica, esterilitzada i fossilitzada: una memòria inofensiva, sense implicació ni conseqüències en el present. “Els intents de mantenir viva la memòria de les persones en lloc d’elles mateixes és tanmateix el més gran que ha aconseguit fins ara la humanitat”, observa de manera mordaç Elias Canetti a La província de l’home. El tribut de Sánchez a un cert exili és, de nou, una vella pantalla per esquivar l’exili del present. Évole va refusar la creació de sentit a través del compromís amb la veritat, i va apostar per inundar de nova opacitat un fenomen ja prou enfosquit de per si: el cop d’estat del 23-F. Sánchez i Évole oficien una eterna missa negra: denunciar un oblit per continuar propugnant la mateixa lògica que l’oblit denunciat.