Tribuna
I ara què?
Aquesta és la pregunta que em fa molta gent, pressuposant que sé molt més del que sé, que no és més del que sap vostè. Però també és un indicador d’angoixa. On som? I després del judici, què? Perquè res fa pensar en una absolució malgrat que les acusacions no es puguin demostrar de cap de les maneres. I si els condemnen, se’ls quedaran? Ens els tornaran? Moltes preguntes i poques respostes, senyal també d’un altre problema, el de la manca d’un relat clar i entenedor dirigit a la gent que surt al carrer i que sempre respon. Però no ens desesperem, vivim una situació molt excepcional. Viure el naixement o el renaixement d’una nació és un privilegi reservat a molt pocs i no és fàcil. És normal, doncs, dubtar, excitar-se i deprimir-se un dia sí i l’altre també. On som? O més ben dit, quines reflexions he fet després de dues setmanes de judici, que, repeteixo, no tenen més valor de les que pugui fer vostè.
Aquestes dues setmanes hem tingut moments eufòrics, nosaltres i els nostres amics encausats perquè després de més d’un any de silenci forçat han pogut parlar, s’han pogut explicar i demostrar que els seus raonaments estan molt més ben fonamentats que els dels seus acusadors i que la seva paraula té la força de la veritat demostrable, no la de la manipulació maldestra i barroera. Però queda molt judici i ens indignarem, n’estic segura.
Aquestes setmanes ha estat inevitable recordar els fets d’aquell altre octubre, el del 1934, i les seves conseqüències. Trenta anys de condemna per rebel·lió per al president Companys i per a sis consellers i amnistia després de més d’un any de presó quan guanya les eleccions el Front Popular. Ara el judici es fa en ple govern socialista i el que pugui sortir de les eleccions del 28-A serà igual o pitjor, per tant no crec que puguem esperar cap gest del nou govern, sense oblidar que els presos no volen ser amnistiats, és a dir, perdonats, volen ser absolts. Han de ser absolts.
Ara, a diferència del 1934 som a Europa, hi ha qui diu amb esperança, una Europa, però, que no s’estranya que l’acusació particular sigui l’extrema dreta. No oblidem el que ja he dit tantes vegades, que la Unió Europea actual és un sindicat d’estats preocupats, només, pels seus interessos econòmics, o com tan bé diu Sami Naïr, Europa no és més que un Frankenstein econòmic sense cap interès pels valors culturals o ètics. No penso només en els drets dels seus pobles oblidats, penso en la crisi dels refugiats o la incapacitat per respondre al drama de les morts al Mediterrani, un trist i dramàtic exemple de les seves incapacitats ètiques.
Tornem al 2019 i on som, que és la reflexió que es proposa aquest article. Hi ha moltes maneres de ser independents, o almenys de començar a ser-ho, i totes passen per actuar. De moment jo no veig que el govern actuï en una direcció determinada, ni tan sols que proposi projectes innovadors i engrescadors, projectes que despertin les ganes de formar part d’un nou país, una forma molt clara i concreta d’eixamplar les bases. Simplement administra amb més o menys eficàcia i el record del 155 ens fa pensar que hem avançat molt, però a mi em sembla que no.
Què ens cal, doncs, de manera urgent? Que el govern governi i que els partits deixin enrere les estratègies electoralistes d’un altre temps i d’un altre context i que escoltin el clam de la gent. Governar no és només administrar. Governar és proposar un model de país diferent, demostrar com volem que sigui i que funcioni i per què val la pena lluitar per la independència.
I pel que fa Als partits, que escoltin d’una vegada el clam de la gent, unitat, i que no oblidin que han d’escoltar qui els vota. A mi em costa molt d’entendre per què l’independentisme va per separat a les municipals i a Europa. I encara em costa més d’entendre per què va a les generals. Només ho entendria si hi anés unit i amb tres simples punts: defensa del dret a decidir, alliberament dels presos i retorn dels exiliats, entenent el concepte exiliats en sentit ampli, no oblidem la Tamara. Cadascú ho veu com vol, només faltaria, però jo ho veig com una traïció a la gent que demana unitat, pals a les rodes inoportuns al procés i una traïció a presos i exiliats.
Tot plegat, tenim molta feina: fer una nació, reconstruir una Europa que fa aigües seguint el vell somni de l’Europa dels pobles i denunciar la corrupció de la democràcia. No ho oblidem. Perquè vagi per endavant tot el meu respecte, admiració i gran estimació pels presos i preses, però malgrat que són molt importants i que la seva situació és d’extrema gravetat, ells no són, ni volen ser, l’únic objectiu, i si els volem lliures no podem caure en aquest parany. Guanyar el judici no és l’objectiu. L’objectiu és la República, i només si l’aconseguim aconseguirem també la seva llibertat.