Els pits del Suprem

Una de les coses que no es veuen a través de cap de la mitja dotzena de càmeres que el (més aviat avorrit) realitzador disposa per retransmeten el judici del Suprem són dos pits femenins i un cul masculí. Es troben a la pintura La llei triomfant sobre el bé i el mal (també coneguda com a El vencimiento de los delitos y los vicios ante la aparición de la Justicia) situada al sostre de la sala, obra d’un tal Marceliano Santamaría, que el 1924 va voler simbolitzar l’esperança de la justícia amb la inscripció “lex”, una dona (vestida) amb dos cavalls blancs, i una sèrie de delinqüents. Hi ha un home amb ganivet ensangonat, un altre escanyant un nen, un lladre (l’home del cul esmentat) i una dona amb els pits a l’aire, que no sé exactament quin delicte representa, però pel vici de què parla el títol, ens ho podem imaginar. No hi ha, en cap cas, ni manifestants, ni una urna, ni gent votant. Però, en fi, és la nota més alegre d’aquesta tarda en què Marchena ha renyat tots els advocats de la defensa per convertir el “principio de contradiccion” en “principio zigzagueante”, i no puc evitar pensar que allà dirigeixen els ulls els set jutges quan miren enlaire. Llevat que Antonio del Moral pensi en la seva interpretació penal del conte de la Blancaneu, que també són ganes de buscar delictes. Sàpiguen, també, que quan Marchena diu “cuidado con el escalón”, hauria de dir “cuidado con los escalones”, perquè n’hi ha dos. El primer, quan entren els testimonis. Tot plegat perquè el tribunal quedi ben amunt d’aquesta sala en la qual ja poden veure el daurat i el vellut vermell, les sanefes, un gran llum d’aranya i tres pantalles de plasma. Qui no veuran mai és Paco, l’home que posa els vídeos i els documents, perquè està amagat darrere d’una mampara. Però que no vegin tot això no és cap problema. El problema és que no vegin més crítica periodística i ciutadana a Madrid. Perquè en un país de qualitat democràtica hi hauria d’haver molta més fiscalització havent-hi en joc drets fonamentals.