Rescatant andalusos

Fa pocs dies el president de la Junta de Andalucía, Juan Manuel Moreno, va dir que es comprometia a defensar els interessos dels andalusos que viuen a Catalunya. Aquest discurs basat en uns clixés que ni tan sols existien en la societat catalana imaginària dels anys seixanta, no deixa de mostrar com el nacionalisme banal espanyol fins i tot quan es disfressa de fals andalusisme intenta aniquilar la identitat catalana.

L’apropiació que fa Moreno dels andalusos que viuen a Catalunya i dels seus fills és un insult a aquestes persones, ja que els tracta com a menors d’edat, incapaços de defensar els seus interessos. També mostra el caràcter colonial amb el qual els polítics espanyols tracten la immigració de la resta de l’Estat a Catalunya: si el govern i el Parlament no segueixen els interessos de la metròpoli, els suposats drets violats dels immigrants són utilitzats com a excusa per actuar. Per altra banda, és un intent d’apropiació i de condicionar el projecte de construcció de la identitat nacional, cultural i personal que cadascú fa al llarg de la seva trajectòria vital. “Som andalusos” encara que siguem nascuts a Catalunya, que faci dècades que no trepitgem Andalusia i gairebé no tinguem elements culturals andalusos al nostre bagatge personal. Aquest fals andalusisme no és més que una forma més de nacionalisme espanyol encobert, basat com sempre en els orígens familiars i el cognom per definir les identitats de les persones.

Aquestes formes grolleres que adopta el nacionalisme espanyol potser no commouen ningú a Catalunya. La societat catalana del 2019 no s’assembla ni de bon tros a la societat dibuixada per Paco Candel en la dècada dels setanta. Les identitats nacionals no són binàries, i el dibuix d’una societat fracturada entre “catalans de soca-rel” i “xarnegos”, amb dues llengües confrontades, és una paròdia ridícula. Avui els catalans en tenim molts, d’accents i orígens, ens hem barrejat de mil maneres, i al nostre país hi ha més de tres-centes llengües, no només dues. Ser català és una adscripció voluntària, no ètnica, i poques de les persones que s’identifiquen amb el demos català poden dir que tenen vuit cognoms catalans.

Tot i que aquest discurs no és efectiu per “rescatar andalusos” de les “urpes” del nacionalisme català, el mirall que ofereix el nacionalisme espanyol, ètnic i dur, condiciona i acomplexa el nacional català. El nacionalisme català renuncia fins i tot a elements d’identitat tova, d’adscripció voluntària. Construir un projecte d’identitat compartida no es pot fer renunciant a elements com la llengua, ningú construeix una identitat nacional al buit identitari. Però en trobar-nos davant d’aquest nacionalisme etnolingüístic l’espanyol ens espanta, volem allunyar-nos de tot el que se li pugui assemblar i ens fa desnacionalitzar el projecte català. I en això sí que està tenint molt d’èxit.