La força del feminisme

El feminisme no és una moda, és una història de segles de lluita, un saber que ha aconseguit construir un rigorós marc de referència teòric i metodològic, i un moviment que abasta moltes formes de la diversitat.

Per tal que el 8 de març sortim als carrers amb un arsenal de poderosos arguments, hem de tenir ben clar que la força del feminisme és en la seva història i en la memòria d’aquesta història. Voldria aportar algunes idees que considero claus per al debat actual del feminisme, fer alguns aclariments conceptuals i dotar de més arguments als diversos tons de violeta que aquest dia brillaran pels carrers de Catalunya i de moltes altres ciutats del món.

El feminisme té una llarga trajectòria que conté al seu si una gran diversitat d’històries segons el context en el que van sorgir. La forma més clàssica de abordar-la parla de tres onades. La primera fou la del feminisme il·lustrat del segle XVIII, integrada per dones il·lustrades que van reivindicar el valor de la igualtat i que van plasmar la seva força, de la mà d’Olympe de Gouges, en una declaració de drets de la dona i de les ciutadanes, que els va comportar la guillotina. La segona, que recull la dura i exemplar lluita de les sufragistes tant d’Europa com d’Amèrica i finalment, la tercera onada en el segle XX, que inicia en els anys 60, que té com a referent inicial l’obra de Simone de Beauvoir, El segon sexe. Aquesta tercera onada va estar motivada per la necessitat de trencar amb els estereotips imperants entorn del fet de ser dona, als cànons de bellesa i la desigualtat imposada per una estructura social patriarcal.

Fou en la dècada dels 70 quan es va introduir el feminisme a les universitats. En el si dels estudis feministes va sorgir el concepte de gènere i es va incorporar el multiculturalisme amb el propòsit d’abordar, no tan sols els estudis de la dona, sinó tota la diversitat sexual i cultural.

Diverses posicions es van debatre durant el segle XX, tant als carrers com a l’acadèmia. La major part compartia una postura antiessencialista, però es confrontaven les feministes de la igualtat i de la diferència. Postures que amb el temps han anat trobant les seves interseccions. Davant de la desigualtat es reivindica la igualtat però alhora es reconeix la necessitat de tematitzar i legislar la diferència.

El tema més interessant i complex amb el que hem obert el segle XXI, ha estat plantejat per Judith Butler, qui es proposa pensar el gènere en termes simbòlics i per a aquests introdueix el concepte de performativitat, amb el que reconeix que les persones som construïdes socialment mitjançant significats culturals que es transformen en mandat. La seva teoria planteja el gènere com un efecte produït per un conjunt de pràctiques reguladores que pretenen ajustar les persones al discurs del poder a les seves pràctiques dominants. Per això introdueix el concepte queer per nomenar l’estranyesa que suposa per a alguns subjectes allò simbòlic que li atorga la cultura per interpretar el propi cos.

La teoria feminista no es pot construir sense desconstruir el propi concepte de dona, això vol dir treure’l del context en què ha estat construït com a instrument del poder opressiu, per subvertir i desplaçar-ne el significant cap a un lloc alternatiu. És una forma d’alliberar-lo de les exigències dels significats que li han estat assignats històricament, com el d’acomplir una sola norma.

Dotem el nostre 8 de març de la força de la seva història, commemorem aquelles dones costureres que van morir cremades a la fàbrica Cotton Textile Factory a New York el 1857, en reivindicar els seus drets laborals. Recordem la història d’aquelles dones de tots els temps que van lluitar per conquerir la igualtat de la qual avui gaudim. Lluitem i eduquem les noves generacions per tal que les nostres filles i les filles de les nostres filles mai més no pateixin ni d’assetjament ni de violència, per tal que puguin créixer lliures en un món que respecti la seva dignitat i els seus drets.