El pensament impossible

Pensar és raonar; sense una raó estructural del pensament humà, difícilment es podrà considerar pensament allò que es produeixi sense l’elemental respecte de la lògica. Ja ho deia Aristòtil a la mateixa definició de l’home: “És un ésser racional.” Per tant, discursiu, apte per lligar conceptes, idees i coneixements empírics que prenen la categoria de raonament o sentència. Les idees no li arriben per reflex d’un univers hiperreal superior o metafísic, allò que Plató en deia hiperurani, sinó que es construeixen des de l’observació de la realitat mateixa i s’estableixen estructures d’abastament concloent.

Aquest és el meu dogma gnosiològic. En canvi, em pregunto si pot ser pensament humà aquell que corroeix o ensorra els elements bàsics de la condició humana. No estranyament es dilueixen entre els postulats polítics o socials construccions més o menys racionals on l’objectiu sembla la dissolució de les estructures de la convivència social, més que l’afirmació de l’harmonia a la societat. No sempre el pensament polític ha estat “humà”. No sempre l’ideari revolucionari ha estat progressista, per més que ho prediquin individus ebris d’egolatria posturera. Tan egòlatra com estúpida; tan presumptuós com idiota en la seva pretensiosa expressió. Precisament, en aquests moments d’immensa confusió de valors i de degradada expressió de les idees polítiques, assistim a un revisionisme de la condició humana. Tot el que s’informa com a progressista, ho és realment? Despullar la condició humana dels seus valors axials, pot ser considerat com a tal? Destruir la vida humana a la gènesi, pot ser un dret? Si considerem la guerra per si mateixa opció destructiva, com podem admetre com un “dret” de la dona l’avortament lliure i indiscriminat? Si condemnem implacablement amb la llei penal l’abús sexual o un assetjament, com es pot admetre o pretendre que sigui un dret l’eliminació del dret a néixer? I en un altre ordre de factors, si imposem el dret de néixer –com fa l’Església–, com és que no s’exigeix, en igualtat categòrica, el dret a sobreviure dignament, que requereix, almenys, l’inalienable dret al treball?

El treball va PEL camí de convertir-se en un bé escàs, gràcies a l’exclusió de l’home pel robot o la màquina, o els automatismes “racionals” de la digitalització. En conseqüència, ¿potser els polítics (tot suposant que hi pensen) s’adonen de la magnitud del desafiament al dret dels ciutadans de viure dignament, de garantir la bona salut, de gaudir de la part alíquota del benestar que propicien les noves tecnologies en substituir la força humana? Si és així, com s’explicaria aquest brutal i injust repartiment de les riqueses (l’1% de la humanitat acumula el 50% dels béns existents)? No crec que hi hagi un mínim raonament en tan escandalosa estructura de la distribució dels béns i recursos humans.

El gran problema d’avui és que els grans interessos els estableixen les elits i l’escandalós món financer, que sols coneix l’especulació al marge tantes vegades de la moral i de l’ètica. El problema és l’hegemonia d’aquestes elits que imposen el pensament únic, gràcies als think tanks sufragats per les mateixes elits. Una qüestió greu és que aquestes “elits extractives”, com diu Piketty, són devoradores dels recursos públics i dels pressupostos de l’Estat, i vampiritzen intel·lectuals i polítics i els converteixen en mercenaris. És un problema que el pensament crític s’hagi tornat patrimoni d’ideòlegs de la utopia o del tòpic postmarxista, que, per desgastat, esterilitza la recepció del seu discurs i converteix en líquid el seu pensament impossible i la seva utopia social. Així s’ha transferit l’aquositat del pensament a la societat líquida i banal.

Penso que és l’hora de tornar al concepte del bé comú, de la justícia distributiva, de l’equitat solidària, etcètera. Poden semblar pensaments vells, però són d’una ciclòpia solidesa. Veig molta més envergadura a la lògica escolàstica que als despropòsits del postmarxisme que un cop i un altre reincideixen en la matriu tòpica, en la lluita de classes fracassada, en la seva societat comunista, clamorosament derrotada el 1989 o en els darrers i ridículs i farsants exemples de Cuba o Veneçuela. Què és, si no, aquesta onada manipuladora del feminisme desaforat que han inventat els revolucionaris del fracàs comunista, substituint la lluita de classes (fracassada) per la lluita de sexes? El 2003, en un congrés de dones catòliques a Roma, vaig defensar aquesta tesi en la meva conferència. Les esquerres radicals fabriquen models alternatius com aquest del feminisme agressiu en el si de la filosofia de gènere. Mai no en vaig tenir dubtes. I aquí estem. Amb l’afegit d’un perillós egòlatra, sense principis, que obeeix al nom de Pedro Sánchez i que podria acabar essent un monstre. A l’Alemanya dels anys trenta un egòlatra visionari com aquest acabà passant factura. Pobra Espanya de líders descerebrats!! Ja ho va dir Don Emilio Castelar: “España ha cansado a la Historia.” Doncs bé, cap a això anem.