Millo ataca de valent

Vàrem coincidir a Unió Democràtica de Catalunya, les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Jo havia parlat amb els que preparaven la sortida a escena de Convergència Democràtica de Catalunya, als qui coneixia gairebé tots i, en canvi, a Unió hi havia gent molt gran, amb els quals no tenia cap mena de relació. D’altra banda, si hagués anat a la llista de CDC, ho hauria fet en un lloc impossible de ser elegit. A Unió, que coneixien els meus dubtes, m’oferiren la capçalera de la llista de candidats. Aquells moments de desconcert, dels fonaments polítics, ideari, programa, ofertes als votants “si guanyem!” i programa de govern del partit, la informació era escassa a UDC. Els joves perquè el que cantàvem millor era el Cara al Sol i sols tenien història de partit d’abans del 1936, parlaven dels seus herois. He de dir que els homes de la meva família de Tarragona i els meus sogres, tots eren d’ERC. L’estiu que vaig complir els catorze anys, el meu pare ja havia decidit incorporar-me a la pagesia fins a mitja tarda i continuaria els estudis de més envergadura de pèrit, professor i intendent mercantil a Tarragona, en una delegació de l’Escuela de Altos Estudios Mercantiles. Amb pantalons llargs nous, el meu pare em portà a l’ombra d’un garrofer gegant i em digué. “Bé, ara que ja ets mig home, podem parlar de coses serioses. Tu saps prou bé que a la nostra família, tots els homes som d’ERC. En aquests anys que vivim, Franco i els seus adlàters tenen agafat el país per un lloc que no diré, però que tu ja saps. La pagesia sol ser la que més rep en les postguerres. Castanya que s’escapa, castanya que recollim. La forma d’estat perfecta d’una família de la pagesia és la República. Ep, però: un respecte per la monarquia que els últims anys ho va fer prou bé. T’he de dir, però, que la pagesia, els anys que ha viscut i treballat millor, són els anys de la dictadura.” Ostres, què diu aquest home, vaig pensar. Seguí dient: “Primo de Rivera coneixia els problemes de la classe treballadora i el seu govern mirà en terra enlloc de mirar enlaire. Per això l’assassinaren. Recorda-ho, fill!”

Les setmanes anteriors a les primeres eleccions democràtiques en què dubtava de fer la meva adscripció política, vaig pensar-hi moltes vegades, en aquella primera mena d’arenga difícil de comprendre i d’executar. És sabut com anaren les eleccions, i de tot el territori català, d’UDC sols sortí elegit un sol candidat. Vaig esperar uns mesos i em vaig donar de baixa. He de dir que vaig conèixer i tractar persones admirables, tals com l’arquitecte i enginyer municipal Thió de Pol. De Barcelona, en Cañelles i en Miquel Coll i Alentorn, dues persones admirables que entenien la política com un servei a la societat i no com una manera de viure i fer-se ric. Ostres! M’adono que no he dit ni una sola paraula del nou mediàtic Enric Millo. No sé què hauria dit, però millor així. Els lectors ho entenen, veritat? Tots, tots hi sortim guanyant! És bonic saber parlar i maco saber callar!