Algèria: qui farà la transició?

Centenars de milers de persones, majoritàriament joves, van sortir als carrers de les ciutats algerianes divendres passat, per tercera setmana consecutiva, per protestar contra la voluntat del president absent, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se per cinquè cop a la reelecció. Bouteflika, que va ser una solució per al país fa vint anys per sortir del període sagnant de la guerra amb els islamistes, i que ha estat ingressat en un hospital a Suïssa i ahir tenia previst tornar al país, no va voler preparar una transició després dels dos primers mandats. I la camarilla de polítics i militars, encapçalats pel seu germà, Said Bouteflika, que no volien perdre ni el control del país ni els privilegis, són ara a la vegada carcellers i presoners d’una mòmia que des de fa sis anys ni mana ni governa.

El president no parla en públic des del 2012, un any abans de l’ictus que el va deixar en cadira de rodes. I sense que se sàpiga quines decisions prenia ell realment i quines el seu entorn, al llarg d’aquest últim mandat s’ha produït la purga de persones que el podien substituir o contràries a la seva continuïtat. Aquest és el cas del poderós general Mohamed Mediène, àlies Tufik, que no era partidari de mantenir el president més temps en el poder, i del general responsable de la lluita antiterrorista, Ait Urabi, conegut com el general Hasan.

Amb Bouteflika encara capacitat, es va esquivar la primavera àrab amb subvencions provinents dels guanys de les exportacions petrolieres. Però amb la baixada dels preus del cru, el primer ministre, Ahmed Ouyahia, cada cop més impopular, no pot continuar amb aquesta pastanaga ni té cap recepta per afrontar l’atur juvenil. I si els joves no tenen feina ni perspectives, el govern podria perdre el control dels carrers, sense que de moment s’hagi atrevit a reprimir les protestes.

Quan es va anunciar que Bouteflika es presentaria de nou, el col·lectiu d’intel·lectuals Mouwatana (‘ciutadania’) va publicar una carta oberta en què manifestava el seu rebuig i convocava unes primeres protestes que han anat creixent. Protestes que han aconseguit que es fes públic que el president no completarà el cinquè mandat, sinó que es buscarà una persona que, com a successor, comandarà la transició. Però no se sap si aquest pla arribarà a temps ni si aquest successor desconegut tindrà la capacitat de controlar l’economia i els carrers. Davant d’aquesta incertesa, el cap de l’estat major, el general Ahmed Gaïd Salah, ha afirmat que l’exèrcit garantirà l’estabilitat. Però no és el mateix que l’exèrcit surti de les casernes per combatre el terrorisme que haver de posar fi a unes protestes al carrer que es convoquen per les xarxes socials. L’exèrcit pot buidar per uns dies els carrers, però no millorar l’economia, per més que alguns caps militars siguin corresponsables de la corrupció.

És evident que França hi té molt a dir, i farà el que calgui per evitar una desestabilització que generaria un increment d’immigració cap a la metròpoli. Però una desestabilització d’Algèria afectaria també països com Espanya i Itàlia, que serien els principals receptors d’un més que probable increment de la immigració irregular. Espanya també podria encaixar altres conseqüències per la dependència del gas algerià, que representa el 60% del consum. I seria també un problema mundial de seguretat, atès que, amb una extensió tan àmplia de desert, en una situació de revoltes, les franquícies d’Al-Qaida i Estat Islàmic tindrien un context idoni per actuar. Així, la clau de tot plegat és qui serà l’home capaç de comandar la transició, tant si és ordenada un cop Bouteflika hagi revalidat la presidència com si s’ha de buscar abans. De moment, és una incògnita per a la qual ningú troba resposta.