L’home i els atributs

Un dels discursos més suats dels contraris al feminisme, des d’aquella equidistància perversa i grotesca que proclama que “ni masclisme ni feminisme”, és sostenir que no s’han d’establir quotes femenines, ni buscar una paritat entre homes i dones en els àmbits més decisius, dels parlaments als consells d’administració, dels claustres de professors a les comissions de festes. El gran argument, com sempre, amb aquella pàtina fal·laç de seny i bones formes, és que les responsabilitats i la potestat executiva s’han de donar “a qui acrediti més capacitat, independentment del seu sexe”. Sonaria fins i tot raonable, si això hagués estat així, per norma, com un mecanisme unívoc. Veient aquests dies la inanitat dels jutges i fiscals del procés, la majoria homes, és fa difícil no sospitar que alguns han arribat al càrrec no precisament pels seus atributs, coneixements i mèrits, sinó perquè els ha funcionat la cadena de contactes. O això, o realment fa feredat imaginar-se com serien els que van quedar per sota d’ells en la llista de guanyadors de les oposicions corresponents... Costa de fer entendre que molts homes, probablement la majoria, han arribat als cercles del poder precisament perquè són homes, perquè s’han relacionat amb altres homes que els han acomboiat, mentre les dones quedàvem relegades a ser “les grans dones” que sempre hi ha al darrere –o sigui, subordinades– dels grans homes.