Tots a judici

Ah la judicialització de la política! Semblava la causa de tots els mals, però potser seria un bon costum. Certament, si creiem en la divisió de poders, no correspon als jutges imposar un acord entre polítics que no s’entenen ni dir-los què han de fer quan no se’n surten. Tanmateix, estaria bé que, al final de cada mandat, se’ls obligués a passar comptes davant d’un tribunal. Forçosament o prèvia denúncia; la idea hauria de madurar. Del procés al processisme es desprèn que la defensa més tècnica, més cenyida als fets, és més útil que la defensa orientada a la inflamació política. Estaria bé veure batlles i diputats argumentant el perquè de les decisions preses. “Tota la meva actuació ha estat orientada a la implementació de polítiques socials que facin la felicitat de les persones.” “Un moment –intervé el jutge–, no estem aquí perquè vostè faci interpretacions sobre el seu paper providencial en la història; ens limitarem als fets.” Fets ben concrets. Amb quin pressupost comptava, i en què se l’ha gastat. La felicitat de les persones és cosa de cadascú; parlem de quant han hagut de pagar per mantenir el tinglado (terme molt usat per Joan Fuster). Quan algú s’ha queixat de la seva gestió, l’ha atès, o l’ha insultat, acusant-lo d’intolerant o coses pitjors? Mirem-ho cas per cas i partida per partida. Però pretendre jutjar els polítics per sistema és abolir la seva presumpció d’innocència. Sí, s’hauria de modificar la Constitució, però valdria la pena: tot càrrec públic serà considerat culpable fins que demostri la innocència.