La neutralitat

“La mesura és tan òbvia que no hauria de ser necessària.” El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos, donava suport ahir a la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) que dimarts va donar dos dies al president de la Generalitat perquè es retirin els llaços grocs, pancartes i estelades dels edificis públics que depenen de la Generalitat. “No són espais per a posicions ideològiques”, insistia Barrientos. “Aquest és l’estat normal de les coses”, considerava. Més enllà de la proximitat de les campanyes electorals, el de la neutralitat és un argument que sentim reiteradament. En parlen el PP i Ciutadans referint-se no només als edificis, sinó sobretot a l’espai públic. Però aquest no hauria de ser justament tot el contrari? No hauria de ser el lloc on posicions diverses i fins i tot discrepants siguin presents? Un espai de trobada i confrontació. I de tots. La dreta autoanomenada constitucionalista –hi incloc els d’Inés Arrimadas– no ho veu així. El vol el màxim d’asèptic, sense símbols ni proclames, i encara més quan no hi està d’acord. Fins al punt que, tisora en mà, Ciutadans s’ha convertit en el lleixiu arrencallaços grocs més eficaç. Ara la JEC obliga a treure’ls d’edificis públics sense tenir en compte que han estat col·locats per una majoria que governa. I que és una minoria, la de Cs, la que força que aquests símbols es retirin. Tot a favor d’una suposada i inexistent neutralitat.