Cabify

La batalla de Cabify a Barcelona passarà a formar part dels annals de la història local de la guerra entre reguladors i plataformes. Primer va ser Airbnb. Ara li toca a Cabify. Per fer-ho breu: un mes després de tancar, anunciar l’ERO més gran de la història i culpar el regulador, Cabify (hi) torna. Després, diuen, d’adaptar el model de negoci, passar d’agència de viatges a empresa de transport i circular amb vehicles propis, l’empresa declara complir la normativa catalana de VTC. Per als usuaris, caldrà demanar el servei de transport, ja no de viatge, amb quinze minuts d’antelació. Només el primer cop. Després el servei funcionarà com fins ara. Tot plegat mentre l’empresa confia que el decret del govern “sigui declarat nul pels tribunals en un futur pròxim”.

Som davant del canvi de model més ràpid mai vist. Ja el voldria el sector del tèxtil per a ell. Gairebé tan ràpid com el que costa rentar-se la cara. El patró observat ens parla d’un fenomen ja conegut: el de la uberització (per Uber) de sectors i indústries sencers. La fórmula és una: crear un problema, fer-lo ben gros, i posar-se com a solució. I aquí convindria comparar l’argumentari de relacions públiques de la plataforma amb el que succeeix al darrere. El negoci d’aquestes plataformes es basa a vendre’s com a sinònim de futur, innovació i progrés. A oferir un marc regulador propi i mínim. Com si el futur fos l’evitament de la norma, vaja. A mobilitzar usuaris i treballadors propis contra els sectors establerts i contra els reguladors. Com si el futur passés per poder votar entre economia formal o informal o entre treball precari o decent.

A equiparar-se a la lliure competència i al poder alliberador dels mercats. Com si el mercat de debò no fos tan sovint el resultat de la capacitat de fer lobby, de les portes giratòries (Isaac Martín del PP, expresident d’Ineco, l’empresa pública d’enginyeria i consultoria en transport, fitxat per Cabify) i de limitar la competència (deu mil de les tretze mil llicències VTC són en quatre mans). El model Cabify, doncs, es basa a presentar-se com a ariets contra els interessos captius i a favor de l’individualisme. Com si aquestes empreses no defensessin uns interessos específics. Com si les societats no necessitessin serveis de transport públic i regulat. Com si els acords socials fets a còpia de lluita sindical no haguessin estat històricament la manera dels més pobres de lluitar contra les desigualtats de renda i d’accés al poder.

Per tancar. En una batalla que es lluita també en l’àmbit de les relacions públiques, als taxistes caldria recomanar-los fer un argumentari més intel·ligent que no pas el de destrossar cotxes i estomacar conductors. Si segueixen així, i depenent de com vagin les coses al Tribunal Suprem, els propers dies el llistó del que són protestes respectables i legítimes els pot baixar de cop.