Guanyar o perdre

Tots els que es presenten a unes eleccions volen guanyar, però no tots busquen la mateixa victòria ni estan disposats a pagar un preu igual per aconseguir-la. L’independentisme polític ha demostrat els últims anys que quan s’ha aplegat majoritàriament al voltant d’una mateixa candidatura guanya elecció darrere elecció. Una realitat tan evident com que l’ús que ha fet d’aquesta hegemonia s’ha mostrat estèril en termes polítics i limitat en la seva repercussió social. Precisament per això els que han decidit canviar el rumb justifiquen ara que cada un vagi pel seu compte com l’única manera d’augmentar la base social del moviment independentista. Uns i altres repeteixen que anar en candidatures diferents no significa que no sigui possible encara una unitat d’objectius i d’acció.

Si el que importa és guanyar cal recordar que la llista més votada al Congrés a les eleccions del 2016 va ser la d’En Comú Podem. Les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, les últimes que s’han celebrat a Catalunya, les va guanyar Ciutadans. En un entorn tan volàtil es fa difícil pronosticar qui serà el més votat el proper 26 d’abril, però tothom coincideix que una part important de l’increment de la intenció de vot que donen les enquestes als socialistes prové de Catalunya. El 26 d’abril podria tornar a guanyar una llista constitucionalista.

La sacsejada que va provocar l’avançament de les eleccions generals ha comportat un terratrèmol que ha acabat per afectar totes les peces del tauler. L’independentisme ho podria haver evitat permetent l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat i ha acabat sent la peça sacrificada per executar un moviment que s’estava preparant des de l’inici de la partida. Els grups sobiranistes han estat clau per arrancar primer i per fer descarrilar després la segona part d’aquesta convulsa legislatura. És tan cert que era difícil veure a venir que els estaven utilitzant com innegable resulta ara la intenció de la jugada.

L’independentisme podria reaccionar plantant per guanyar aquestes eleccions però no ho farà. I no tornaran a presentar-se plegats, almenys no mentre no hi hagi un relleu de lideratges. S’ha escrit sobre les ferides que han deixat aquests anys de tempestuós procés entre els uns i els altres i és veritat que són profundes i difícils de curar. Però els negocis són els negocis, i si es veiés que hi ha una manera de treure’n profit es tornarien a aparcar les rancúnies. La veritable raó de fons és que en l’hipotètic cas que l’independentisme fos capaç de tornar a obtenir una majoria no sabrien què fer-ne.

La campanya electoral es presenta inesperadament interessant. Tan diferent és el moment que abans de començar ja hem assistit a un debat inèdit a la CUP, que, per primera vegada, s’ha plantejat seriosament presentar-se a unes eleccions al Congrés. I és que el moment polític obliga a actualitzar o a reorientar el discurs de l’independentisme. L’anunci de la candidatura de Carles Puigdemont a les eleccions europees pretén crear la il·lusió que es manté viva l’opció de la seva investidura. Puigdemont entra en escena per donar suport als candidats de les llistes que ha acabat imposant al seu partit. Oriol Junqueras, que ja havia anunciat que encapçalaria la candidatura a Europa, també serà cap de llista a Madrid al Congrés, mentre que Raül Romeva ho serà al Senat. Haver triat els presos per confeccionar les llistes és una manera de dir-ho tot sense haver d’explicar res, però significa assumir el risc de situar-los en el centre de la controvèrsia.

Quim Torra va arrancar la legislatura explicant que aquesta tenia l’objectiu de donar sentit al sacrifici dels polítics que estan a la presó. Que lluny queden aquestes paraules ara que s’enfrontaran a les urnes i quan el president de la Generalitat ha de fer front a una crisi de govern per la fuga de consellers que emigren a les llistes. Que els consellers deixin les seves responsabilitats per pròpia voluntat per fer de diputats o regidors es fa difícil d’entendre sempre, però molt més encara si el que abandona el govern del seu país és un polític que es defineix com a independentista. És una manera de mostrar que la prioritat ja no està en l’acció d’un govern que envia un missatge de caducitat cada cop més propera. Avui sobreviure és guanyar.