La majoria sostinguda

Bruce Ackerman, un dels més grans professors de dret constitucional de tots els temps, autor d’una monumental narrativa sobre l’evolució del constitucionalisme als Estats Units, defensa, en essència, que per a legitimar una transformació constitucional, fins i tot aquella que signifiqui una ruptura amb el sistema anterior, cal que doni suport al canvi una majoria democràtica aclaparadora i sostinguda en el temps. Ackerman analitza en profunditat la forma segons la qual algú està en condicions de modificar les normes fonamentals en la mesura en què es pot investir de l’autoritat de parlar “en nom del poble” a la història nord-americana. L’esmentat autor, doncs, estudia sota aquesta òptica, en primer lloc, la fundació de la federació dels Estats Units i el trencament que això va suposar en relació amb el sistema de la confederació dels Estats Americans a finals del segle XVIII; en segon lloc, les esmenes sobre l’abolició de l’esclavitud i la reconstrucció posterior a la guerra civil de mitjan del segle XIX i, en tercer lloc, la superació de l’estat liberal a través del New Deal de Franklin D. Roosevelt i l’anomenada revolució dels drets civils durant el segle XX.

Majoria democràtica. Al meu parer, aquest esquema sobre la incontestable majoria democràtica que es va manifestant una vegada i una altra, que expressa de manera irrebatible la voluntat d’un canvi d’estatus polític és perfectament aplicable a la situació catalana i al procés d’independència amb la finalitat de trencar el bloqueig imposat des de les estructures constitucionals espanyoles derivades d’una interpretació tancada de la Constitució del 1978. De la mateixa manera com, per exemple, la voluntat majoritària de la ciutadania nord-americana expressada diverses vegades a les urnes en l’elecció tant del president Roosevelt com de la Cambra de Representants i del Senat va acabar amb la interpretació conservadora de la Cort Suprema sobre la llibertat de mercat i va reconèixer un marge més ampli d’intervenció de l’estat, així també una voluntat constant i sostinguda de la ciutadania catalana expressada electoralment podria forçar una transferència de sobirania del poder espanyol a un àmbit català de decisió.

En el cas català, a més, la seva integració en un espai supraestatal de protecció de drets fonamentals i de democràcia com el que pugui representar la Unió Europea, el Consell d’Europa (i també un sistema de relacions intergovernamentals establert entre democràcies liberals) pot impulsar el reconeixement d’aquests atributs de sobirania assumits per Catalunya malgrat l’oposició espanyola. Però la condició d’Ackerman sobre el mandat democràtic majoritari i reiterat en el temps és d’imprescindible compliment. Per això, en definitiva, és tan rellevant que l’independentisme conservi (i fins i tot ampliï) la seva majoria en les convocatòries electorals que es presenten els propers mesos.

La comunitat internacional, amb més o menys formalitat, continuarà verificant si la voluntat de creació d’una República Catalana és ferma en tots els comicis i sigui quin sigui el seu marc. És així que, al meu parer, cal evitar l’abstenció republicana en les eleccions a les Corts Generals espanyoles del 28 d’abril perquè només una majoria manifestada també en aquest context amb un gran nombre de diputats i de senadors independentistes, que superi àmpliament el nombre de representants unionistes a Catalunya, pot mantenir la pressió sobre el sistema constitucional espanyol i promoure la seva transformació o fins i tot el seu col·lapse.

Crec que la indignació de la ciutadania contra la farsa judicial que estem vivint aquests dies en el Tribunal Suprem i els anhels de llibertat haurien de revestir-se de l’única força real que té l’independentisme: la força del vot.