Cal la Catalunya ciutat

És un concepte més d’actualitat que mai, més necessari que mai, és la garantia per guanyar el repte del reequilibri territorial de Catalunya. L’any 1907 Gabriel Alomar a El Poble Català va divulgar aquest concepte. Posteriorment Josep Pijoan, cervell privilegiat del país i far del noucentisme, ho definia: “Aquí, on tot és possible, farem una gran ciutat ideal, la gran ciutat industrial dels nostres somnis. Farem una ciutat on pugui esclatar la nova civilització sospirada de les democràcies.” El tema seguí amb l’ideal de la Generalitat republicana; era realitzar un teixit urbà arreu del territori que tenia també com a objectiu “la unitat cultural catalana”. Els fonaments s’assentarien en un país en què fos realitat l’accés des de totes les comarques, pobles, viles i ciutats a uns serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants. Un ideal de civilitat en la igualtat de serveis.

La barbàrie franquista ho destruí tot a partir de la repressió més general, que anava de les execucions i presons massiva a l’ exili i consegüent trencament moral i espiritual de Catalunya. La dictadura ho arrasà tot, també s’ha de dir, amb la col·laboració de sectors catalans autosegrestats per tot el que havien viscut durant la Guerra Civil. Alhora, l’evolució industrial a redós d’unes comunicacions centralitzadores sota l’esquema provincial espanyol franquista i un pes decreixent del món rural van ajudar a oblidar el somni, la necessitat i, el més important, la urgència per aconseguir fer de Catalunya un país força més equilibrat entre població, territori, recursos i possibilitats.

És una anomalia el pes de l’àrea metropolitana de Barcelona sobre el conjunt del país. És un greu error. Econòmic, social, cultural, polític i ecològic. Un error que s’ha d’anar revertint amb la complicitat de tots els catalans, visquin on visquin, pensin com pensin. Serà molt difícil doblegar la voluntat dels aparells dels partits unitaristes que viuen dels vots del centralisme espanyol, o del succedani sucursal a Catalunya, però sí que es pot actuar a partir de la intel·ligència pràctica i honesta dels votants de tot arreu per anar llimant uns despropòsits que tothom entén.

La solució està en la nació xarxa. En la modernitat, basada en la democràcia i la justícia equitativa. Fugint de les bosses de vots captius que fa l’espanyolisme excloent, aprovant plans de barris a les ciutats on hi ha la gran majoria de la població del país i vexant –sí, oblidant de forma intencionada i malèvola– els nuclis de població on hi ha pocs votants i vots; això és, pobles petits i micropobles, siguin o no municipis, veïnats i els nuclis de població més diversos. No pot ser que el Pirineu i el Prepirineu, que suposen més d’una tercera part de la superfície de Catalunya, visquin any rere any amb un malsà abandó de l’Estat, més enllà d’on hi ha neu o pistes d’esquí, i on la Generalitat o les diputacions de Lleida, Girona o Barcelona han de fer miracles per ajustar les necessàries inversions amb equilibris pressupostaris per fer el que és urgent, però no el més important i amb escassa o nul·la, inversió per projectar un futur de més progrés econòmic i social. És semblant als equilibris pressupostaris que ha fe fer la Diputació de Tarragona quan no és a la costa. I igualment en la resta de les respectives demarcacions. Els pobles petits són Catalunya i tots els catalans ens en beneficiem d’un manera o altra. Sense excepció, amb riquesa, aliments, natura, ecologia, vacances, gaudi, art, cultura, paisatge, llengua i gent. Cal actuar per evitar el despoblament. S’han de treure idees de sota les pedres però no malmetre, en un parell de generacions més, el que van construir en segles i segles generacions precedents.

Comunicacions i infraestructures de tot tipus, això és, ponts, túnels, talussos, ferrocarrils, carreteres, escoles i centres culturals, serveis mèdics i de salut. I un etcètera econòmic de mancances tan llarg com els anys que fa que l’Estat té abandonat el país que subjuga. No és un problema dels pobles petits, és un problema de país. On no hi ha neutralitat possible. Cal crear complicitats de tota mena, econòmica, cultural, social i humana. Tots en som responsables.