Un terrat a Cadaqués

El quadre de Cadaqués que acaba d’adquirir la Fundació Dalí demostra que hi ha una part important de la pintura del segle XX que passa pels terrats, fins i tot pels més decrèpits i ocults. N’hi ha una altra, es clar, que s’atura a les portes del Liceu, o almenys del Liceu tal com era fa uns quants anys, amb molt de vellut i molt d’or. Però la pintura que va tenir alguna cosa a dir a la modernitat passa, gairebé tota, pels terrats, amb les seves taques d’humitat a les rajoles, l’explosió de rovell vessant per sota la barana, i aquelles clapes com de salnitre o d’escuma impreses al mur, o de llepada fugitiva de no se sap què, potser d’una ala d’ocell o d’una vida passada. Un dels primers quadres de Picasso és justament uns Terrats de Barcelona que va pintar el 1903 des del taller de la Riera de Sant Joan. D’aquí acabaran sortint, un moment o altre, els teulats cubistes d’Horta. Sempre m’ha fet una gran impressió com els experts descriuen quadres com aquest: que si una pinzellada per aquí, que si una altra cap allà, que si hi predomina el torrat o el verd, que si la composició, amb la seva “alternança de formes i volums” (sic), aconsegueix un tal efecte arquitectònic... en fi, res que el més llec en la matèria no pugui veure pel seu compte i fins i tot perfeccionar per poca atenció que hi posi.

Aquestes informacions no ajuden a estimular la curiositat per l’art, i es perd, en canvi, l’oportunitat d’apreciar l’encant que anaven guanyant aquells terrats del tombant de segle, ombrius i deprimits en mans dels romàntics, però esbatanats al sol al cap de poc, travessats pels fils d’estendre roba (“la cabellera de les cases”, en deia Francesc Pujols), animats per la bellugadissa de les mans fortes i grasses de les minyones que tant li agradava pintar a Joaquim Sunyer. Són les mateixes dones que Josep Carner feia aparèixer als seus, de terrats, enriolades enmig de coloms i clavellines, de sedasseries i cançons, mentre contemplaven els focs de Sant Joan o l’espectacle dels aeròstats dominicals. Les mateixes, també, que pinta Nogués ballant sardanes a plaça, encara amb el davantal posat, i les que arriben fins a un racó de Cadaqués perquè Dalí les pinti bregant amb el cop d’aire que s’abat sobre el seu petit estenedor amb una corba aèria, una lleu ondulació que és com la de la terra que serpenteja fins a l’horitzó, o com la del fullatge de les oliveres ja plenes. Aquest raconet esventat que el jove Dalí va saber veure al camí que baixava cap a la casa d’Es Llaner, passat el torrent de la Jorneta, és com un altre quadre dins del quadre, una premonició quasi dels paisatges metafísics de De Chirico, una al·lucinació de joia just abans del migdia atòmic. Quin bé de déu de terrats batuts pel sol i la pluja cal que passin per arribar a un sol quadre així.