Intel·ligència bàsica

Com si fossin trossets del mur de Berlín, el cervell d’Einstein va acabar repartit entre investigadors. El patòleg Thomas Harvey se’l va quedar en el moment de fer-li l’autòpsia i volia saber què tenia de singular aquell cervell del geni. Aquesta història real ha agafat cos teatral a Incògnit, el text de Nick Payne que, dirigit per Mònica Bofill, han interpretat Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès, i que n’han fet companyia teatral: la Incògnita. Què som si no tenim memòria, ni records? Qui som si no recordem res d’allò què hem fet? Es pot trobar la genialitat d’Einstein disseccionant el seu cervell? L’obra que s’ha pogut veure al Teatre Lliure planteja aquest seguit d’interrogants i molts altres al voltant dels problemes de salut mental i del cervell. Just aquest divendres Barcelona s’ha plantejat liderar les ciutats del món per estudiar com es poden amortir i combatre l’enfilall de problemes dels seus habitants, on, tot i la gernació, la solitud més vertiginosa ens assetja. Aquesta vida estressada, desassossegada que tenim i que fa miques tots els equilibris, emocions i benestar bàsics. La intel·ligència que busquem tantes vegades i que s’escola entre agressivitats i malentesos, aquesta manca de tendresa que és tan sanadora.

Veient Incògnit m’imaginava l’Albert Einstein que va venir a Barcelona com a conferenciant el 1923. Aquella intel·ligència que tenia no s’escampava per les sales i els carrers que va trepitjar? S’ha esvaït amb el pas del temps? Ni una intel·ligència bàsica? Aquesta denominació la fan servir els agents i comandaments policials ara que declaren com a testimonis, i mentre relaten les cares d’odi i rebuig que rebien mentre escorcollaven impremtes i mitjans de comunicació buscant les paperetes i urnes de l’1 d’Octubre. Tot agafa un altre sentit, des dels components, al binari, i a la intel·ligència bàsica. Ja és ben bé de debò una incògnita saber com funciona un cervell, i què en fa seleccionar records, expressions, i marcar identitats.