Testimonis de la veritat

Jo me’ls crec. I no només perquè els testimonis estan obligats a dir la veritat, no. Me’ls crec perquè són persones escollides, educades, preparades, ensinistrades, treballades, modelades, estructurades per dir la veritat. Ells són allà, cridats per l’alta fiscalia de l’Estat, al qual han jurat servir fins a la darrera gota de la seva sang, per fer possible que els designis de la justícia es materialitzin en forma de sentència condemnatòria, constructiva, exemplar, definitiva. Ells són Estat en estat pur. La Llei en persona. La Veritat veritable.

Me’ls crec de cor. Sé que han vist l’aterradora bandera d’Òmnium, carregada de pals amenaçadors onejant sobre els caps esbojarrats de la turba desfermada. Han vist les muralles humanes avançant en ordre de batalla contra la seva indefensió. Han detectat les tècniques de guerrilla en els braços enllaçats dels ancians de perillosa cabellera blanca. Han sentit la ferum de còctel molotov de les ampolles de plàstic mig plenes d’aigua. Han assistit horroritzats a les cantades de melodies insidioses i enervants. Han aguantat l’asfixiant gas de milers i milers d’axil·les suades de tantes hores d’esforç guerrer. Diuen la veritat, per necessitat i per obligació. Expliquen com n’és de perillosa una relliscada traïdora al mosaic ensabonat d’una escola manipuladora; com es fa difícil avançar a cops de porra entre tantes mans alçades aparentant hipòcritament pacifisme; han patit els cops i les rascades quan els ha calgut saltar tanques i portes estavellades; pateixen encara el dolor articular de tants esforços regirant magatzems i fàbriques cercant urnes i material electoral...

Expliquen el seu calvari davant del tribunal. Els seus malsons. Com els apareixen inexplicables imatges enmig de la teranyina dels records confusos. Hi ha qui veu una mà excitant les masses des del darrere d’un misteriós cotxe negre el dia de la manifestació davant de la conselleria d’Economia i aquella mà sinistra es va dibuixant al llarg dels mesos fins a esdevenir la mà de Carme Forcadell un any i mig després. Els que van matar hores i hores vigilant les impremtes catalanes configuren ara el record probable d’un personatge obscur que bé podria ser el de Quim Torra, molt abans que el coneguéssim com a president del país.

Els advocats, desesperats, demanen els vídeos per contrastar els relats amb la imatge. De moment no podrà ser, decideix el tribunal. Cal preservar el bon seny dels testimonis del fiscal. El contrast entre el seu món i la realitat podria ser un acte de terrorisme psicològic, una seqüela del procés que es pot evitar. Ells, que declarin. Segur que surten de casa decidits a dir tota la veritat, caigui qui caigui. Segur que els acomiaden desitjant-los sort amb un “A por ellos”. Com il faut.