Hàmsters dins la roda

Aquesta és la sensació produïda per la nostra insulsa classe política. La població, cada cop més confusa i cansada de dutxes sueques –aquelles que alternen ruixades d’aigua glaçada amb ruixades d’aigua quasi bullent–, es pregunta: serem independents algun dia? Serà aquest segle, o caldrà esperar tres-cents anys més? Hi ha algun pla, alguna previsió concreta, algun acord entre els diversos actors polítics i socials? Anem endavant o endarrere? Les diverses accions –i no-accions– dels nostres sobiranistes són jugades mestres que ens acosten a l’objectiu, o cagades de pàmfils que ens acaben esclatant als morros?

Aquest cronista dubta d’una expectativa de sobirania ja no a curt termini, sinó a mitjà, fins i tot a un de prou llunyà per no permetre preveure grans canvis a escala global que presentin condicions radicalment diferents de les actuals. No és que no vegi la independència perquè l’Estat hagi planejat i articulat, des de fa quinze anys com a mínim, un procés d’enderroc de Catalunya i el fet ètnic i cultural català. No és que no vegi la independència perquè els mateixos que diuen que no es pot governar un territori contra una determinada minoria consideren la cosa més justa i natural del món governar-lo contra una altra minoria.

No és que no vegi la independència perquè la dreta espanyolista no s’amagui de mentir –i de ser-ne conscient– dient que només ells governaran per a tots. No és que no vegi la independència perquè els polítics i els periodistes espanyols puguin dir impunement qualsevol barbaritat, sabent que els seus votants, o sigui la majoria de la població espanyola, esperen sentir, diuen, allò precisament. No és que no vegi la independència perquè tiri endavant un judici d’opereta, ja fals de principi perquè no hi ha delicte, carregat d’arbitrarietats tendencioses i amb els testimonis de l’acusació mentint sense embuts per construir una història inventada per servir a la condemna. Per cert, s’hi han fixat? Els testimonis que prometen dir la veritat la diuen, i els que ho juren, menteixen. Tot plegat, amb un pla consistent i una determinació ferma no impediria la sobirania. Per què no la sé veure?

No la veig perquè res de tot això no provoca cap lògica reacció radical. El mal no és que hi hagi desastre i delinqüents; n’hi ha perquè això forma part de la naturalesa humana, i per això hi ha policies i jutges (no hi són per fer bonic, perquè no en fan gens). El mal és que davant de desastres i delictes no hi hagi conseqüències. No la veig perquè un gran canvi com la segregació d’un territori contra la determinació total de l’Estat matriu té un cost elevat –ho he dit molts cops i ho continuaré dient–; és del tot lícit no estar disposat a pagar-lo, però aleshores que es digui clarament, que tothom sàpiga que Catalunya continuarà formant part d’Espanya pels segles dels segles, i pleguem d’aquesta guerra de desgast que comença a enervar la ciutadania, amb tota la raó.

No veig la independència perquè la majoria de l’estament polític hi ha renunciat, alguns de manera explícita i d’altres no tant, i ja els està bé aquest punt mort perpetu que els permet conservar presència pública i prerrogatives que es guardaran bé prou de posar en perill traspassant qualsevol línia vermella, que ja sabem tots on són. No veig la independència perquè s’ha format un statu quo de tertulians, divulgadors i opinadors que comença a funcionar com una secta. Et trobes a pertot els mateixos dient el mateix, se citen i es repiulen entre ells, i ja s’han construït com un club exclusiu on no cap ningú més, i la seva missió és mantenir la situació d’inoperància. No veig la independència no pas pel que fan els espanyols, que continuen el seu militaritzat guió –la judicatura segueix una estratègia militar, si us plau, refresquin Maquiavel i Von Clausewitz–, sinó pel que fem i no fem els catalans. Per la mesquinesa, la covardia i el vol gallinaci de nosaltres, els catalans.

Per acabar, dos apunts d’última hora. Sobre madame Cayetana: vet aquí una enemiga digna d’en Cuixart –el més digne i fort dels nostres–, marquesa d’una peça, elegant, polida cortesana del XVIII sense perdre les formes, una exquisida gossa amb pedigree, no com l’hortera maleducada de l’Arrimadas. Li importa un rave Catalunya, hi arriba a cavall en execució d’un dret de conquesta bèl·lica. Vejam qui té ara les penques de dir que els que la votin són catalans. El segon: enhorabona a Mariàngela Vilallonga. Desconec si és bona gestora; concedim-li el benefici del dubte. Però hi ha una consellera de Cultura culta.