D’Orriols i Deulofeu

La Retirada, l’escapada pel Pirineu de centenars de milers de fugitius del cop d’estat de 1936, ha fet 80 anys. La Retirada –els francesos també usen el mot– i el posterior exili, en la literatura catalana és d’una comprensible insistència perquè és l’afer negatiu més important patit per la llengua al llarg de mil anys d’història; Palau i Fabra va escriure “sóc d’aquí, sóc estranger” i Espriu va cantar a l’idioma unes absoltes de luxe a Primera història d’Esther. Evocarem dos notaris que van redactar, pràcticament mentre caminaven dificultosament cap al nord, sengles dietaris de les misèries a què els va abocar l’aventura forçada si volien salvar la vida. Són Memòries de la guerra i de l’exili (1974) d’Alexandre Deulofeu, catedràtic, químic, farmacèutic, violinista, historiador de l’art romànic i de la matemàtica de la història, i Les fogueres del Pertús (2014) d’Àlvar d’Orriols –el Piscator català durant la guerra–, periodista, popular autor teatral i de sarsueles, traductor de Lorca i del Cyrano a la llengua catalana. Són dues topobiografies de primera i perfectament desconegudes, sense afectacions ideològiques ni planys polítics, atenent només el dolor, la por, la gana, la fred, les mullenes, les incerteses, les arbitrarietats, les humiliacions. En el trànsit cap a l’exili, que va ser de nou anys per a Deulofeu i de trenta-sis –fins a la mort– per a D’Orriols, el primer anava acompanyat per col·legues soldats i el segon per la família –més maldecaps, més sofriment. Admirablement ben escrites, en qualsevol llengua raonablement normal, els seus usuaris les haurien ungit com a clàssics de la literature-vérité. Aquí, les Memòries del farmacèutic del carrer dels genis de Figueres van quedar ombrejades per la matemàtica de la història i pels orígens del romànic, dues projeccions de Deulofeu que el franquisme trobava innòcues, oimés si eren tractades amb enriolada condescendència. Quant a Les fogueres... de D’Orriols, se n’havien publicat dues edicions en francès i una en castellà fins que més tard l’hoteler Lluís Duran, remenant llibres a Chez Coste de Perpinyà –llibreria Torcatis–, es va entrebancar amb Les Feux de Perthus, el va llegir, li va agradar i va fer que es publiqués en la llengua que havia estat pensat. Com a artistes de la ploma pertanyen al registre més modest, lluny dels Riba i dels Carner, i també a distància dels Calders o els Riera Llorca. Però, o precisament per això, resulten apassionants i són part del retrat que la Tercera Restauració Borbònica ha pretès escamotejar.