Ja era hora!

Per fi l’Església, amb el papa Francesc al capdavant, s’ha pronunciat amb llenguatge contundent i enèrgic per posar fi als abusos sexuals dels seus clergues i jerarques, siguin per pederàstia, siguin per violacions (que també n’hi ha hagut) a religioses en què, molt sovint, l’abusador ha fet servir la condició jeràrquica. El papa Francesc, en el seu discurs de cloenda, entre altres coses, es va comprometre que l’Església “no es cansarà de fer tot el necessari per portar davant la justícia” qualsevol que hagi comès “abusos de tipus sexual” i que “mai intentarà encobrir o subestimar cap cas”, afirmant també que “la universalitat d’aquesta plaga no disminueix la seva monstruositat dins de l’Església”.

Tota una declaració d’intencions en la qual sembla clar que per al Vaticà qualsevol tipus d’abús sexual no pot prescriure i, en conseqüència, “és farà tot el necessari per portar davant la justícia a qui l’hagi comès”. Doncs bé, segons l’episcopat espanyol, d’acord amb el que ha declarat el seu president, monsenyor Blázquez, l’Església espanyola no investigarà els casos d’abusos sexuals del passat. Una declaració a l’estil típicament espanyol (no accepten que altres els diguin el que han de fer) en la qual resta evident que es neguen a destapar els casos que han prescrit. Negació que podríem interpretar com si no volguessin que es descobrís els abusadors ni aquells que en el seu dia els van encobrir... Sigui el que sigui, està demostrat que el temps ho destapa tot!

L’Església és evident que ha fet un pas endavant molt lloable. No obstant, sense sortir d’aquesta pantalla, hi ha altres urgències a les quals també cal fer front: el celibat obligatori dels clergues, car és antinatural i una andròmina que el Vaticà conserva només per als de ritus romà (en els clergues popes de ritus oriental el celibat no és obligatori i la majoria són casats), la qual cosa, a més de ser una discriminació cruel, podria ser, també, causa d’alguns abusos sexuals que aquests dies han estat comentats per tots els mitjans.

Hi ha, però, una altra qüestió urgent que cal extirpar una vegada per totes: la històrica i fins i tot malintencionada actitud patriarcal o, potser més ben dit, masclista de la jerarquia. Déu va crear l’home i la dona com a dos éssers complementaris, iguals en drets i obligacions, no només davant de Déu, sinó també davant del món. Per què, doncs, aquesta obstinació en estigmatitzar la dona i considerar-la inferior? Per què qui més hauria de vetllar pel compliment de la voluntat divina no ho fa? La dona no només ha de tenir accés al sacerdoci, sinó a qualsevol càrrec o responsabilitat dins i fora de l’Església, doncs ha demostrat a bastament les seves capacitats i una sensibilitat que difícilment trobem entre els homes.