El telèfon

Ara fa 28 anys vaig heretar aquell número de telèfon de l’anterior llogater del pis. Era un número capicua, fàcil de recordar. Tot convidava a pensar que era l’antic número de les pistes de tennis de Girona. Perquè quasi cada dia, i sobretot amb un deliri frenètic els divendres i els dissabtes, el telèfon no parava de sonar. Una allau de socis em demanava reserva de pista. Vaig tenir molta paciència per intentar desfer l’equívoc tot aclarint que era el número d’un particular. Però al final, vençut, vaig començar a repartir pistes a tort i a dret: “A les 10, no pot ser, perquè totes les de terra batuda estan ocupades. La primera que tinc lliure és a les 3 de la tarda.” El telèfon em va deparar una altra confusió. Cada dimecres a la tarda, pels volts de les quatre, em trucava una dona. Era gran, esbufegava i tenia la veu trencada. Sordejava. Vivia en un lloc de costa perquè més d’un cop em va dir que des del balcó veia el mar. Encara que les primeres vegades em demanava disculpes per haver-se equivocat, no va servir de res repetir-li que jo no era el seu germà Ramon. Amb una precisió cronomètrica el dimecres següent tornava a trucar i a explicar en format monòleg coses de la seva vida com si jo fos el seu germà, que, si és que encara era viu, duia una vida dissoluta. L’última vegada que aquella dona va trucar, va fer-ho per acomiadar-se del seu germà. “Cada cop m’ofego més, Ramonet! Si no em vens a veure, ja no tornarem a parlar. Respiro com aquella Mobylette asmàtica del pare. ¿Te’n recordes, Ramonet, de la Mobylette del pare, quan arribava de la bòbila?” I va esclafir en plors. Vaig penjar. Amb una por mineral el dimecres següent vaig esperar la seva trucada. Mai més vaig recuperar el fil d’aquella confusió, ampla i atzarosa com la vida.