A favor de les humanitats

Hi ha el perill de percebre les humanitats com una suma de disciplines acadèmiques en extinció, en lloc de valorar-les com un conjunt d’activitats amb què donem sentit a la vida, a l’experiència humana, a la dignitat. I estem d’enhorabona, ja que s’ha editat un llibre interessantíssim: la compilació de propostes de l’Aula Oberta Humanitats en acció, un cicle de conferències dirigit per la filòsofa Marina Garcés en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Així, s’ha convocat una vintena de ponents per reflexionar sobre les seves línies de treball, els seus límits i els seus reptes amb un resultat renovador sobre el discurs i les pràctiques i sobre quin pot ser el seu futur. ¿Un llibre d’humanitats, doncs? Sí, el volum és una aposta generacional que aborda les distintes branques de les humanitats i ens dona vint visions de futur (a través d’artistes, acadèmics, activistes, periodistes, cineastes, científics...), de la seva potencialitat transformadora i com pot esdevenir un actiu per a la societat. Hi ha moltíssimes frases remarcables, però per començar Marina Garcés marca el terreny de joc: “Les dues preguntes clau que ens hem de fer en aquests moments sobre les humanitats són: què està passant i què estem fent.” I continua: “Si volem que les humanitats siguin alguna cosa més que un conjunt de disciplines venerables del passat, [...] potser cal reprendre i desplaçar la seva pregunta inicial i més radical: què ens fa dignes de nosaltres mateixos i del món que compartim amb la resta d’éssers, humans i no humans?” Per la seva banda, Eduard Escoffet hi exposa una visió interessant: “Les ciutats no es completen mai i sempre han d’estar en transformació. Si no es donen aquestes dues circumstàncies, la ciutat esdevé museu o aparador, una postal.” D’altra banda Albert Lladó assegura: “La llibertat sempre ha tingut més a veure amb fer preguntes que amb contestar formularis.” Íngrid Guardiola formula una brillant observació sobre el no: “La negació és productiva, no en un sentit mercantilista, sinó humanista: produeix fraternitat, solidaritat, resistència, dissidència, i interromp la cadena de les ordres i de l’ordre traçat [...]. La negació permet un canvi de rumb en els esdeveniments.” Per la seva banda, Mireia Sallarès formula una frase clarivident: “Tota revolució consisteix a esdevenir un mateix.” El llibre és un conjunt de textos que val la pena llegir i de frases destacables n’hi ha una pila. Per acabar, un fragment del text de Raül Garrigasait: “Guanyar-se una tradició és un acte de llibertat que pot aprofitar-ho tot, també les herències que ens aixafen i ens enfarfeguen. Si hi ha una virtut emancipadora en les humanitats és aquesta: la de fer-se una tradició que superi les servituds heretades.”