Gent d’aquest segle

Hem sortit de l’exposició d’August Sander a la Virreina just a l’hora de dinar i pensem que és una bona ocasió per buscar un petit restaurant que ens van recomanar per la zona. Mentre enfilem els carrers del Raval, una mica estabornits pel contrast entre l’olor apegalosa dels turistes de la Rambla, com de xiclet de maduixa mastegat durant hores, i la flaire de menges especiades que creix en onades a mesura que ens endinsem pel barri, parlem d’aquella Gent del segle XX que August Sander va fotografiar entre els anys deu i el final de la II Guerra Mundial amb la pretensió d’establir un arxiu de tipus humans que destil·lessin un absolut sobre l’espècie, des de l’aprenent de carnisser fins al soldat retirat de l’Imperi, i el llenyataire, la mestra d’escola, l’hipnotitzador, el filòsof, el pres polític, la secretària, els nens cecs. Com la majoria de visitants, hem necessitat les cartel·les per identificar-los, encara que la descripció no n’aportés res més que l’ofici, fins i tot alguns de tan singulars com ara “bohemis” o “escriptor de classe treballadora”: un individu de rostre devastat i mans crispades, més per la gana que per la falta d’inspiració. Concebre una humanitat tan transparent i compartimentada que admeti la classificació en carpetes és un pla bastant terrible, però ens aturem perquè hem arribat a la porta del restaurant que buscàvem. És en efecte un local petit i molt acollidor, i això que a les parets no hi cabria ni una peça decorativa més, tan carregada com està de retrats de família, bodegons pintats, màscares africanes, nines modernistes i angelets de guix. Com que el cuiner ha sortit a atendre’ns una mica atrafegat, li comentem que hem vingut per recomanació d’una amiga comuna, i l’home s’eixampla visiblement, somrient i relaxat de sobte, com si hagués estat esperant una visita com la nostra. És així com acabarem sabent que fa de cuiner i empresari alhora, que el local pertany a la seva família des de fa dècades, que va enviudar fa poc, que el pare se li va morir d’un càncer de gola i per això ell va deixar de fumar, encara que va aferrar-se a la beguda, per pura ansietat; sort que la mare encara viu, i les seves sis germanes, mira-les totes emmarcades, que guapes, i ell ara s’està tot sol aquí dalt mateix, i assenyala el sostre per descriure, com si ens acompanyés pel pis, la disposició de la cuina, el lavabo, el sofà, un televisor i el llit d’orfe i vidu a tocar del balcó. Quantes fotografies caldrien per donar compte d’una vida com aquesta? Un home en un restaurant, un tipus humà que n’és molts alhora i, de cada un d’ells, un exemplar imperfecte i incomplet, com tots nosaltres, models de què?, de quina vida d’aquest segle o de l’altre que càpiga tota en una carpeta que a penes digui “gent que un dia va estar aquí”?