La massa

La idea de massa ha aparegut al Suprem per ajudar a escriure el relat de la rebel·lió. És aquesta una paraula amb un sol significat, però amb un concepte filosòfic tan contradictori que fa més d’un segle que és objecte d’anàlisi. I ho torna a ser ara, al tribunal que jutja els polítics catalans i fora de la sala, vinculada a la comunicació de masses –per què creuen que hi ha tants candidats mediàtics?– i en la revifada del populisme –si és que mai ha marxat–. La massa pot ser un ens voluble i imprevisible o una suma de ciutadans individuals capaços de tenir raó crítica. I en això estem. Al Suprem i fora del Suprem. Un ens voluble, l’1-O reforça el discurs de la rebel·lió. Una suma de ciutadans crítics reforça la idea de desobediència civil. Un ens voluble fora de la sala és algú a qui primer s’intenta seduir amb un llenguatge populista i a qui, un cop assolit el poder, es fa emmudir. Una suma de ciutadans crítics permet prendre als polítics –i als mateixos mitjans de comunicació– la capacitat de marcar l’agenda introduint, per exemple, qüestions que mai en formarien part.

Per això, quan amb un interès evident –o amb una gran miopia, si és que no en són realment conscients–, els polítics posen el focus de la seva crítica únicament en els programes informatius –i de les televisions públiques–, s’equivoquen. Perquè hi ha més política en els programes d’entreteniment –i generalment de les televisions privades– que allà on un periodista fa una entrevista a un polític. El populisme italià neix als vuitanta amb la mal anomenada televisió escombraria de Berlusconi, que allunya la massa de la política tradicional i converteix en referents personatges al marge del sistema. Preguntem-nos per què Felipe González importa aquest model a Espanya. I preguntem-nos, ja que ens fem tantes preguntes i posem tant la lupa sobre TV3, quina influència acaba tenint aquest model quan després de les mamachicho incorpora la política al xou fet des del madridcentrisme que Aznar va fer triomfar.