Ser l’altre

Diu Michel Houellebecq que viure sense llegir és perillós, perquè t’obliga a conformar-te amb la vida. I estareu d’acord amb mi que, de vegades, la vida és una bona merda. La lectura, vista així, és una possibilitat de felicitat, en la mesura que ens dona l’oportunitat de viure tot de vides possibles alienes a la nostra, la real, la rutinària, aquella que sovint engegaries a rodar. Abril no és el mes dels llibres, pels mateixos motius que el primer diumenge de maig no hauria de ser el Dia de la Mare. Feu el favor de no comprar un llibre per Sant Jordi perquè toca, perquè l’heu de regalar, perquè amb un a l’any ja n’hi ha prou. Aquella mena de llibres, pobres, que després de l’estiu, enfarinats de sorra i enganxosos de mojito de la guingueta de la platja de torn, encara tenen la meitat de pàgines immaculades. Sé, com Borges, que el verb llegir –com el verb estimar i el verb somniar– no suporta l’imperatiu. Heu de pensar que la capacitat lectora modifica el cervell: hi ha més matèria grisa al cap d’un lleó que de segons quin humà, i més neurones als cervells que llegeixen que en aquells que ho desestimen. Quan llegim recreem el que imaginem. Se’ns activen les mateixes zones cerebrals que quan observem el que passa en la realitat: llegir un llibre és viure’l en present. Com a obvietat, recordar que llegir habitualment ens permet parlar, escriure i comunicar-nos més bé amb els altres. Ens fa savis. Ens fa empàtics. Ens fa lliures, sobretot, perquè aprenem a tenir sentit crític, quelcom tan escadusser en els nostres dies, caracteritzats per una insubstancialitat i una apatia superlatives que fan feredat.