Conservar el progressisme

David Hume al segle XVIII va prevenir el Regne Unit contra la “imprudent vehemència” amb què es confrontava amb guerres i conflictes oberts a les potències “il·liberals” amb risc de trencar l’equilibri de poder internacional i perjudicar les seves pròpies finances. En el fons era una advertència per no fer més del que “es pot fer i s’ha de fer”. El politòleg John Mearsheimer va declarar: “Els estats lliberals (democràtics) tenen la mentalitat de la croada intensament arrelada en el seu ideari.”

El liberalisme i la democràcia parteix del principi que la seva estructura política i el seu ideari és superior a qualsevol altre i per tant té la voluntat d’estendre’l i exportar-lo arreu. “Només si és doble l’aposta per l’ordre lliberal internacional pot aquest sobreviure.” És la idea de Churchill, les dictadures volen enfonsar, agredir i aniquilar les democràcies, i aquestes no poden sinó defensar-se i revoltar-se contra la tendència predominant. Retardar-ho és perillós i incongruent, l’enemic sempre creix, la “guerra” retardada és sempre una “guerra” més difícil.

La política exterior americana sempre ha basculat entre les dues tendències extremes, l’expansionisme i l’aïllacionisme. La primera ha estat la pràctica des de 1945 fins la presidència Trump. Hi ha una tercera alternativa, la conservadora, ni expandir-se ni replegar-se, és a dir, conservar el que es té, defensant-ho. No s’ha practicat més que en pocs casos, però sempre amb èxit, la guerra freda, la relació amb la Xina i Taiwan... Quan es varen firmar els acords de Hèlsinki al 1975, Occident va acceptar que una tercera part del món estaria sota l’òrbita soviètica, però es va deixar clar que aquesta era un ratlla que el comunisme no podia depassar.

Encara al 1995 Occident generava el 60% del PIB mundial, ara només el 40%, els pressupostos de defensa d’Occident eren el 80% del total mundial, ara són el 55%. Més enllà de les consideracions d’eficàcia i de prudència s’imposen ara, tal com va denunciar Hume al segle XVIII per al Regne Unit, raons econòmiques complementàries de les raons polítiques. Les ciutadanies de les democràcies difícilment suporten polítiques expansives amb efecte sobre la fiscalitat.

Les potències il·liberals del món, la Xina i Rússia, no tenen interès a deixar progressar la democràcia en el seus règims polítics, és probable que els afebliria perquè els crearia inseguretat i contestació interna, i per tant l’alternativa per a Occident no pot ser més que la confrontació o el manteniment de la situació present, és a dir, conservar el que es té. La por dels règims dictatorials que les democràcies els “contaminin” és el que pot endurir els seus principis dictatorials, i en ocasions, com a Rússia, enfortir i reforçar les tendències imperialistes, és a dir, la projecció exterior de l’autoritarisme del règim. Per tant, reduir la confrontació té dos efectes positius: la reducció directa del conflicte o del risc de conflicte, i la indirecta de fer més disteses les relacions internacionals. La segona no és menor... És la por, sempre la por, la raó bàsica del conflicte. Preservar el que es té és sempre més barat, més senzill i té menys risc que avançar per aconseguir el que no es té, com bé se sap des de l’època de Sun Tzu al segle VI aC.

La multiplicitat de conflictes dels règims il·liberals amb Occident, els atacs informàtics, les falsedats difoses a les xarxes socials, la manca de llibertat d’expressió i opinió, la manca de respecte per les regles del comerç i la propietat intel·lectual, porta a pensar que, més que eixamplar el món regit per la democràcia, el que cal és aprofundir-la i protegir-la. Si s’aprofundeix, la democràcia també es protegeix... Occident va tenir l’ocasió de fer-ho amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del règim soviètic, però va pensar que només el règim de mercat i democràcia perviuria, i vàrem aprofitar la superioritat circumstancial per “avançar”, guanyar terreny, políticament, econòmicament i comercialment. Ara en patim les conseqüències... Vàrem perdre l’ocasió d’aproximar, que no transformar, aquests règims autoritaris a la democràcia i la tolerància a través de principis generals que s’haurien d’haver presentat per ser compartits per tots en benefici de tots, el canvi climàtic, el comerç internacional lliure, els ajuts al Tercer Món, el desarmament i, en definitiva, la contenció. Que Occident ara ho proclami té limitada credibilitat perquè quan vàrem tenir l’ocasió de liderar-ho, no ho vàrem fer.

En relació aMB El conflicte de Catalunya es podria fer una similar reflexió. Continguem el conflicte, conservem el que tenim... Quan el vent bufa fort i bufa en contra, els mariners saben que s’han de rizar las velas i tancar les escotilles, l’entorn és per naturalesa canviant i... després de la tempesta ve la calma.