Capitalisme i democràcia

Des de l’esclat de la crisi financera als Estats Units i la Gran Recessió la percepció sobre les bondats del sistema capitalista ha empitjorat molt. La crisi va posar al descobert algunes de les seves debilitats. Malgrat tot, els seus partidaris continuen afirmant que el sistema capitalista funciona i, fins i tot, que des del punt de vista econòmic, és l’únic que funciona. Els arguments històrics són potents. És el sistema capitalista el que ha permès que la Xina, que als anys 50 del segle passat va veure com el seu pla del Gran Salt Endavant esdevenia una catàstrofe, en les darreres dècades hagi experimentat un creixement i una reducció de la pobresa sense precedents.

Ha estat un èxit de la reforma de tipus capitalista iniciada per Deng. En termes històrics, la prosperitat del sistema capitalista de l’Alemanya Occidental o de Corea del Sud va ser molt millor que les seves economies veïnes de planificació central. I és el sistema capitalista el que ha permès, els darrers vint anys que, no només a la Xina sinó també en moltes altres zones d’Àsia, l’est d’Europa o inclús d’Àfrica, milions de persones hagin abandonat la pobresa i millorat el seu nivell de vida, en un nombre no vist mai fins ara en la història. En canvi, els detractors del capitalisme assenyalen que aquest pot posar en perill la democràcia. Provoca una distribució de la renda molt desigual mentre que les grans empreses poden evitar amb facilitat les polítiques redistributives desplaçant la seu de pagament d’impostos cap a refugis fiscals. La injustícia social i la inestabilitat política serien el seu destí final.

Hi ha, però, veus que insisteixen en la complementarietat entre capitalisme i democràcia. És la tesi que defensen Iversen i Soskice al seu llibre Democracy and Prosperity, acabat de publicar. Sostenen que el darrer segle la combinació entre democràcia i economia de mercat ha estat positiva, i que s’han reforçat l’una a l’altra. I són optimistes; consideren que això continuarà passant en el futur. Un element central de la seva tesi és el paper de l’estat, complementari al del mercat. L’estat garanteix la lliure competència, la formació de les persones i el finançament de les infraestructures i de la recerca que permet els avenços tecnològics. En les economies avançades la formació i el nivell de vida de les classes mitjanes les converteix en el grup dominant, clau per garantir que l’economia es governada d’acord amb els principis de la prosperitat econòmica.

Un factor addicional, bastant original, és la seva opinió que els sectors empresarials més avançats i innovadors depenen d’una xarxa de persones que viuen en localitzacions determinades. Les empreses són menys mòbils del que sembla i només es poden permetre localitzar en altres països les activitats que requereixen menys formació. Els governs democràtics i les empreses innovadores es necessiten mútuament, la qual cosa donarà estabilitat a les democràcies avançades. Especialment si els governs poden satisfer la principal demanda de les classes mitjanes: la possibilitat de mantenir el seu nivell de vida i el dels seus descendents i l’accés a serveis públics de qualitat. Llavors la democràcia no és un obstacle per a la prosperitat econòmica, com diuen les veus partidàries de models més autoritaris, sinó que n’és un veritable motor.

El populisme apareixeria quan grups importants de la població creuen que el sistema de partits establert ha deixat de representar els seus interessos. L’augment del populisme ha estat provocat pel canvi del model industrial imperant al segle XX cap a una economia del coneixement. En el model del segle XX els treballadors amb formació i aquells amb menys formació eren complementaris i interdependents. En l’economia global del coneixement això ja no és així. Aquesta economia depèn de grups de persones amb molta formació que tendeix a concentrar-se en grans ciutats. Els treballadors industrials de l’anterior model i els seus fills van quedant de banda, en barris perifèrics o ciutats més petites i allunyades d’aquests centres de talent. Aquesta mobilitat a la baixa és la causa del ressentiment dels membres de l’antiga classe mitjana cap als grups que els han abandonat i cap a la seva cultura elitista.

Un element central per evitar l’augment del populisme es troba en el sistema educatiu. Aquest ha d’oferir als fills de les antigues classes mitjanes l’oportunitat de recuperar el seu estatus, no mitjançant redistribucions monetàries, sinó mitjançant una millor formació. És a dir, mitjançant oportunitats. També hi ha perills. Si les forces polítiques populistes guanyen poder poden prendre decisions polítiques (Brexit) i econòmiques (proteccionisme descontrolat de Trump) que empitjoren el nivell de vida de les persones decebudes. El descontentament d’aquestes augmenta i s’inicia una espiral negativa problemàtica. Un altre perill és que els grups que tenen més renda es desentenguin de la resta de la població, i que intentin aïllar-la de la presa de decisions. Aquest autoritarisme restringiria el caràcter competitiu i obert de l’economia i n’estroncaria la capacitat de creixement. Posaria en perill la democràcia, però també la prosperitat del sistema capitalista.