Temporada d’enquestes

A pocs dies de l’inici de la campanya de les eleccions generals espanyoles –que seran un continu amb les municipals i les europees– torna al primer pla una de les activitats endevinatòries més entretingudes dels períodes electorals: les enquestes.

Els estudis demoscòpics –convenientment cuinats, polits i maquillats– són una matèria primera formidable de tertúlies, debats i columnes d’opinió (aquest article inclòs, mea culpa). Més que un element per comprendre el comportament electoral de la ciutadania, les enquestes han esdevingut una eina de màrqueting polític d’ús cada cop més freqüent. S’elaboren i es difonen amb la intenció gens dissimulada d’influir en l’electorat indecís o reafirmar en les seves conviccions els que ja saben a qui votar.

En aquest context, ja no crida l’atenció que els resultats no s’assemblin gaire a les enquestes. Els estrategs dels partits ja ho saben i hi juguen sense manies. També ho intueixen els ciutadans, però és molt difícil resistir-se a l’atracció de capbussar-se en la darrere enquesta que pronostica un sorpasso inesperat o una irrupció volcànica d’un nou partit d’ultradreta. Es fan projeccions i es posen sobre la taula totes les combinacions possibles d’aliances i coalicions. Sortosament, però, les enquestes no decideixen res, i són els vots efectivament dipositats a les urnes els que diran qui governa i amb quina força. Els resultats d’Andalusia, on els sondejos que pronosticaven un triomf còmode del PSOE van fer que molts votants socialistes es quedessin a casa “perquè ja estava decidit”, són un avís per a navegants per recordar-nos que la majoria independentista només es consolidarà si tots els independentistes van a votar opcions independentistes en totes les eleccions que ens esperen el 2019. Superar el 50% dels vots és una condició imprescindible per tirar endavant, sigui quin sigui el camí que ens portarà a un nou embat democràtic a l’Estat.