L'Europa dels pobres i dels exclosos

El 2010 encara hi ha força gent que no hi creu, en això d'Europa. Que, per exemple, no celebren la festa del 9 de maig ni podrien respondre amb competència a: ¿quin és el tema de l'Any Europeu d'enguany? De fet, Europa ni se l'estimen ni la viuen. Només la fan servir: ja els està bé que no hi hagi fronteres ni calguin visats; admeten que comptar euros és més senzill que haver d'anar calculant i, fins i tot, tenen fills o amics que gaudeixen o gaudiran d'un Erasmus o d'un Comenius o que se'ls ha reconegut aquí una titulació obtinguda allà, a l'inrevés. En fi, que de l'europeisme vigent se n'aprofiten.

Defenso la vàlua de la identitat europea. Crec que hi ha valors inherents a l'Europa unida. Llegint una biografia de Schuman (Lejeune, 2000), hi trobo expressions profètiques: «L'Europe ne se fera pas d'un coup: elle se fera par des réalisations concrètes créant d'abord une solidarité de fait.» Cal sentir els pares fundadors: Europa no la fan els tractats (ni Maastrichts ni Lisboes) ni els papers: cal la solidaritat, la responsabilitat i la justícia. «No més guerres» ja és un desig noble, però l'Europa que somniaven Schuman i d'altres a la Declaració del 9 de maig, a Quai d'Orsay, anava més enllà. «Una iniciativa revolucionària», va titllar-la Le Monde. Als nostres instituts de secundària ens calen utopies vàlides i visibles, un cop aigualides les del socialisme i capitalisme reals i constatada la misèria moral de tants polítics d'ofici.

Considero que hem de celebrar el Dia d'Europa, cada 9 de maig. Val la pena preparar-lo, reflexionar-hi. És un símbol, potser un dels pocs que encara podrien oferir als joves una oportunitat per assumir lliurement compromisos eticocívics de futur. Sé que hi ha qui se'n riu i, fins i tot, ens acusa de propaganda governamental.

L'alemanya Suhrkamp va publicar el 2008 uns assajos Jürgen Habermas. El títol ja n'és una tesi: «Ach, Europa. Kleine Politische Schriften». O sigui: «Ai, ai, ai, Europa... que no anem pas bé.» Entenc que la seva densa crítica es pot condensar quan escriu: «Si bé als pares fundadors els va passar pel cap l'agosarat projecte dels Estats Units d'Europa, la unificació europea s'ha realitzat, de fet, per les vies pragmàtiques d'increment d'un espai econòmic comunitari», o sigui per les peles. I segueix: «La unió política va arribar, per sobre dels caps de la població, com un projecte de l'elit i ha funcionat fins ara amb un dèficit democràtic explicable pel caràcter intergovernamental i burocràtic de la seva legislació.» Potser té raó, però el destins dels pobles poden arribar fins i tot sense néixer de les seves gents. Força filòsofs i historiadors ho admetrien.

El 2010, aquesta Europa celebra l'Any de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (www.2010againstpoverty.eu). Al voltants del 9 de maig, pot ser un tema de reflexió als centres educatius: n'hi ha, de pobres, a Europa? Existeix una Europa social? Segons dades oficials, gairebé 80 milions de persones (un 16% de la població) viuen per sota del llindar de la pobresa a la UE. D'aquests, 19 milions són nens. Un de cada deu europeus viu en una llar on ningú no treballa i, a més, tenir una feina no sempre garanteix poder-se'n sortir de la pobresa. I l'exclusió és tot un altre món per descobrir! Ambdues, la pobresa i l'exclusió, segueixen sent –amb poques excepcions– els principals problemes en la majoria dels països europeus. La UE és una àrea rica en el món, però convivim amb força gent que no disposa dels béns bàsics.

A Europa hem allunyat, per ara, les amenaces de guerres: tenim pau. Però aquesta tranquil·litat és un fruit, un resultat de tres ingredients, com a mínim: responsabilitat, justícia i solidaritat. Recordem Schuman: cal una solidaritat de fet. Potser enguany podríem treballar-ho a les escoles, en concret i de debò. Ser solidari impulsa a dur a terme actes d'ajuda, comporta actuar: no és quedar-se en paraules.