Opinió

anàlisi

Tampoc vam ser no dependents

Una de les virtuts que tenia l’Estatut que vam votar els diputats de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i que, com tothom sap, va ser sotmès al ribot del Congrés i finalment al del Tribunal Constitucional, era la voluntat d’assolir dues coses: blindar les competències pròpies davant les escomeses centralitzadores i fer-nos no dependents econòmicament. Aquest estatus de “no dependents” no era una raresa ni un privilegi: a l’Espanya actual, el País Basc i Navarra tenen aquest reconeixement i és acceptat per tothom. És per això que quan avui ens volen comparar amb les estratègies polítiques que té el PNB, presentant-nos sempre com un mirall i un exemple a seguir, hi ha un punt de mala fe, perquè s’obliden d’expressar la seva situació de privilegi. Només un detall: ja fa quatre anys que no es revisa el finançament de les comunitats autònomes, i les previsions són que trigarà a fer-se, perquè no hi haurà consens, mentre que el PNB negocia bilateralment amb Espanya l’actualització de la seva quota amb discreció, per no dir-ne obscurantisme, sense que els espanyolistes mai diguin res. Això els ha permès disposar de tots els diners que generen i, quan escau, passar comptes amb Espanya. Pensar que el lehendakari Iñigo Urkullu, en el moment més difícil del procés, podia ser un bon mediador entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont em sembla una bona intenció, però totalment mancada de realisme. Un mediador ha de ser sempre una persona lliure i sense cap interès. Suposo que en aquelles hores tenses es va pecar de molta innocència, i en política, malauradament, es pot ser de tot menys innocent.

Frustrada la nostra intenció de ser “no dependents” i tancades totes les sortides, era lògic que es provés la via directa. No trobarem cap estudi econòmic seriós que no ens digui el que l’exconseller Andreu Mas-Colell ens va dir: “Espanya no ens deixa créixer.” Això vol dir perdre oportunitats, i s’ha de resoldre.

Fins fa poc, eren els tertulians d’extrema dreta d’Intereconomía els que presentaven la irrellevància d’una Espanya sense Catalunya, però resulta que el 23 de maig passat, a la població cordovesa de Palma del Río, l’epicentre del Sindicato de Jornaleros, conegut per les ocupacions de terres, el comunista i excoordinador d’IU Cayo Lara ho va dir en un míting. En un acte de sinceritat, va defensar la unitat d’Espanya, va criticar les simpaties que tenia l’esquerra cap al procés d’autodeterminació i va al·ludir a la irresponsabilitat dels representants dels jornalers d’Andalusia per haver donat suport a la independència de Catalunya. Els va formular una pregunta enverinada: “Amb què pensen pagar el PER?”, aquell subsidi creat per Felipe González el 1986 del qual es beneficien els treballadors eventuals d’Andalusia i d’Extremadura per al foment del treball rural. Cal dir que, uns anys abans, Josep A. Duran i Lleida va dir una cosa semblant i va provocar un escàndol polític i mediàtic descomunal.

Una de les diferències entre el concert del País Basc i el que pretenia l’Estatut català era que Catalunya sí que acceptava la solidaritat, mentre que el concert ni la preveu. Malgrat això, els catalans hem estat estigmatitzats com a egoistes i insolidaris, una infàmia que la propaganda espanyolista s’ha afanyat a expandir i a mantenir, i Cayo Lara n’és un exemple.

Atrapats en aquesta roda infernal de la dependència que ens condiciona i ens ofega, la resistència és l’única solució. Però, a més de la resistència, necessitem molta més astúcia que afany d’èpica, i faríem bé si poséssim com un dels principals vectors de país l’economia. Sovint les nostres empreses, els nostres empresaris i fins i tot el nostre govern han de remar contra corrent, però és només vencent les resistències que ens farem forts. De vegades serà negociant; d’altres, plantant-nos, però mai “o caixa o faixa”. És clar que per fer aquesta política cal una gran dosi de credibilitat moral, per no convertir-se en una pura estratègia partidista per cercar l’hegemonia.

Ovidi ens recorda: “O no ho intentis mai, o acaba-ho.” Doncs som-hi; fer empreses i economia també és una via per acabar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia