I les dretes republicanes?

L’independentisme català té un problema: amb la desfeta del govern pel 155, a part de moltes tragèdies, s’ha quedat sense un partit que representi les dretes. El PDeCAT era aquesta opció on podien coincidir tant les burgesies catalanes com bona part de les classes mitjanes. Però, el PDeCAT ha desaparegut, engolit definitivament per JxCat. Les esquerres independentistes sí que s’han sostingut i refermat. ERC, amb una evolució potent, es confessen sense embuts socialdemòcrates. I que tenen una opció social clara ho han demostrat mentre governaven amb JxSí, amb les conselleries més significatives per a les esquerres: Benestar Social, Salut i Hisenda. Ara, amb ERC, part dels independentistes dels comuns s’hi ha escorat. La CUP és l’altra opció d’esquerres, amb MES. I el nou grup de Dante Fachin.

El panorama actual de l’independentisme català, doncs, consisteix en unes opcions clares d’esquerres. Però, on són les opcions de dreta o centredreta? El PDeCAT, partit que les agrupava, ha gairebé desaparegut, xuclat per la fascinant casa de Waterloo, amb un president tancat a dins. El PDeCAT ha quedat sense ningú, fora de quatre veus solitàries i una reivindicativa Marta Pascal, que ara mateix ha alçat l’alerta. Com ha pogut el president Puigdemont arrossegar fins i tot la dreta més tradicional, la provinent del pujolisme? D’entrada, la mítica de l’ “exiliat” ha colpit molta gent independentista, les xarxes en van plenes. El fenomen Waterloo té una fàcil explicació si el compares amb totes les situacions generades de trobades aïllades, com poden ser les concentracions d’empresa, les sessions per un projecte comú, com ho eren aquells estius de 15 dies, a Taizé, amb xerrades de tenda en tenda, per temes varis, debats damunt l’estora, nits que ens adormíem amb cançons. L’atmosfera creada en aquestes circumstàncies de microcosmos es pot projectar a Waterloo. En una entrevista a en Comín, feta per la Laura Rosel, pels carrers grisos de teulades inclinades, dins els espais a punt per a les trobades intenses, allò... allò la pau, l’encís dels companys amb qui vius un mateix sentiment, amb qui acabes amorosament lligat. El projecte, en aquest cas, és la República catalana perduda. Qui no es fa de JxCat dins el núvol blanc que t’envolta i et separa de l’exterior?

Segur que és interessant una situació que pot trobar solucions impensades dins el dia a dia quotidià. I dins de les presons. La mala sort és que, entre l’afermament de les esquerres i la trobada de Flandes, l’independentisme català s’ha quedat sense un bon partit de dreta del republicanisme independentista. Atenció, això és perillós, per què? Especialment perquè sense el panorama de totes les opcions habituals dins l’independentisme, qui no et diu que les dretes i els conservadors varis no aniran passant per la drecera amagada cap a les sigles odiades de Cs?