La història

Éric Vuillard va venir a Barcelona fa uns mesos. Hi presentava la traducció al català i al castellà de 14 Juillet, la novel·la anterior a L’Ordre du jour, amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2017. L’una i l’altra se situen en dos moments històrics ben coneguts. L’Ordre du jour, a l’època de l’Anschluss: comença l’any 1933, quan 24 industrials alemanys financen la campanya que permetrà al partit nazi guanyar les eleccions del 1933, i acaba cinc anys després, amb l’annexió d’Àustria a Alemanya. L’època històrica del 14 Juillet és en el temps de la Revolució francesa. Però només durant tres mesos del 1789: de la revolta obrera del mes d’abril contra la manufactura reial de papers pintats de Jean-Baptiste Réveillon a la presa de la Bastilla. Els protagonistes de L’Ordre du jour són alguns patrons o alguns líders polítics; els ciutadans, quan hi són, en general, aplaudeixen. A 14 Juillet, en canvi, són els protagonistes. Protesten, criden, es revolten, decideixen i acaben ocupant i destruint la Bastilla. Tenen cara i nom. Hi ha un episodi especialment divertit. És quan la guarnició es rendeix, abaixa el pont i els revoltats travessen el fossat i arriben davant la porta d’entrada a la Bastilla. Hi truquen fort. Els obre un invàlid i els pregunta educadament què volen. I hi ha també una escena que m’ha fet pensar en la Guàrdia Civil i en la policia espanyola el dia 1 d’octubre. És quan una colla de diputats surten de l’ajuntament i proven de parlamentar amb els revoltats dos cops. Els xiulen, els empenten i alguns parlen de linxar-los. No ho fan. I com que els revoltats guanyaran, ningú no els empresonarà o jutjarà després i tampoc no hauran d’anar a l’exili. I llegeixo a la contraportada que 14 Juillet és un llibre flamboyant, “on la nostra festa nacional retroba la seva bellesa tumultuosa”.