Pressupost participat

Per afavorir que la gent se senti responsable del funcionament d’una ciutat, molts municipis han disposat que una part del desplegament pressupostari quedi en mans dels ciutadans. A Girona, estem en la fase votació de les propostes que s’han fet i, ben aviat, coneixerem en que es gastarà el milió i escaig d’euros destinats a aquesta participació. D’aquesta manera, sigui per barris o el poble en el seu conjunt, existeix l’oportunitat de decidir cap on es creu necessària la inversió. Aquesta mesura de democratització econòmica pretén un objectiu singular: conèixer les necessitats de la ciutadania afavorint la presa de decisions des de la base, o el que en política es descriu com el principi de subsidiarietat. Amb això es genera més eficiència i transparència del sistema econòmic. Això seria una gran novetat si no fos perquè els partits polítics, en els programes electorals, han definit les necessitats i els instruments per atendre-les. Un Ajuntament ha de ser eficient i transparent per definició, ja que no es contempla, ni èticament ni legalment, altra manera de fer política. O és que els mandataris no coneixen les necessitats dels ciutadans? Malament si fos que no. O és que no saben prioritzar o no trepitgen carrer? Malament si no ho fan.

L’altra qüestió que suscita un pressupost participat és la distribució d’una part de la partida econòmica segons determinats barris o zones poblades i seguint criteris de població o de necessitats. Així, del 1.200.000 euros que estan previstos per al 2019 a Girona, el barri més ben parat és el de l’Eixample, el més dens, i el pitjor, el de Mas Catofa, el menys dens. El conjunt de barris format per Font de la Pólvora, Grup Sant Daniel, Mas Ramada i Vila-roja disposaran del 10% de total. Probablement, en faltarien molts més que aquest 10% a més dels que ja estan previstos pels pressupostos generals i que s’executen directament des del consistori.

No tot s’ha executat fins ara. Les causes són diverses i poc conegudes. Més de la meitat dels barris han tingut romanent i les obres, per importants, afecten habitualment connexions d’aigua potable (estrany en aquesta època), pavimentació de carrers (necessari), enllumenat, accessos per a vianants, arranjament i adaptació de voreres. Vol dir que si els ciutadans no ho demanen, es deixarà de fer? O que si es demanen altres actuacions, sol·licitades per uns pocs, serien aquestes les prioritzades en perjudici d’altres que serien més necessàries? Recordo el cas d’aquell municipi que, en la consulta popular, van prioritzar una partida participada a toros i no en un pla d’ocupació per al municipi com a alternativa. I tot va anar a toros.

És força habitual que les peticions es facin segons les necessitats personals d’alguns ciutadans per davant d’altres necessitats més urgents i generals. També s’observa que moltes de les peticions tenen la categoria de queixa o denúncia. O també que allò demanat ja és el que el govern ha de fer, que no és altra cosa que detectar, identificar, valorar i executar les necessitats d’enllumenat, de voreres, d’aparcaments, seguretat, d’asfaltat i de jardins i parcs. Així, els veïns acaben suplint els polítics, com dirien alguns, i amb una part de raó. Això no nega la bondat de la proposta i que una part petita del pastís no estigui en mans dels regidors i el govern sinó dels ciutadans. Ara bé, cal que siguin els veïns que demanin voreres més àmplies perquè després els bars les ocupin amb taules i cadires? Han de demanar més arbres o més llum quan això no ha de ser suplicat sinó prioritzat pel govern de la ciutat? Cal demanar que es conservin els jardins?

Pocs són els participants i menys encara els qui defensen les propostes efectuades. Per això, i per mantenir la bondat del model, seria fonamental incrementar la participació dels ciutadans en tots els àmbits. Però passa com en les reunions de les comunitats de propietaris: participen uns pocs que després han de decidir per a la majoria.