Ens obligaran a guanyar

El més significatiu de la irrupció de l’extrema dreta explícita en el panorama electoral espanyol no és l’espectacularitat dels seus resultats –per ara bàsicament demoscòpics–, sinó l’acceptació plena del seu programa electoral per, almenys, la meitat dels votants de l’Estat espanyol. No hi ha un sol retret, ni una sola crítica pública del PP contra Vox, més enllà de demanar el vot útil a l’enorme percentatge de simpatitzants històrics de la dreta clàssica espanyola que estan disposats, alegrement, a votar un partit que identifiquen de manera plena amb el seu ideari tradicional. Legionaris, toreros, costaleros de Setmana Santa i folklòriques formen part de l’Espanya nacional, de la de sempre. La que s’explicava als llibres de text de l’escola franquista, que és la que ha perviscut a la taverna de cada poble.

L’ideari ultra és tan vendible perquè ja estava a disposició dels electors des de molt abans que apareguessin Santiago Abascal i els seus. Pel que fa a Catalunya, per exemple, les propostes dels tres partits del nacionalisme espanyol s’han fotocopiat amb una versió actualitzada de l’afusellament de Lluís Companys, via presó preventiva. I la destrucció de l’autogovern català és compartida, al mil·límetre, pels tres partits de l’anomenat trifachito, igual que l’esmena a la totalitat de l’escola catalana i el tancament de TV3. Tanquen l’oferta ideològica les referències a l’Espanya imperial, amb la Mare de Déu de Covadonga inclosa, el catolicisme integrista i el masclisme de barra de bar.

El cas és que, a diferència de França o d’altres països europeus, a Espanya l’extrema dreta és perfectament tolerada pel sistema. Les seves idees, sempre tan simples, són exactament les de l’escola franquista. És a dir, les de Blas de Lezo, els Últimos de Filipinas i l’Alcázar de Toledo. Són indistingibles dins la marea ultranacionalista de l’Espanya dels balcons. I, al final, són els que ens obligaran a guanyar.