Tribuna
Integritat
El més inquietant d’entre tot el que hem anat veient aquestes últimes setmanes, mentre continuem presenciant el judici als nostres líders independentistes, és constatar de quina manera tot plegat obeeix a un guió, a una estratègia matusserament pensada i políticament dirigida.
Per una part, les defenses dels encausats proven de mostrar que els fets no van ser ni delicte sinó simple exercici de drets fonamentals, o pura política, fins i tot obediència formal a les ordres judicials, o, com a molt, desobediència a algunes resolucions encara no fermes del Tribunal Constitucional. Els nostres líders independentistes, davant del Tribunal Suprem, estan adoptant diverses estratègies en funció de criteris de defensa que proven de cobrir tots els fronts: alguns confien en una defensa més aviat política, d’altres argumenten que no van fer absolutament res fora de la llei, d’altres que hi ha un dret d’autodeterminació i de sufragi que s’ha d’imposar a d’altres raons d’ordre o de pura formalitat.
Al mateix temps, l’estratègia de l’acusació es basa a crear una enorme superproducció de cinema de masses. S’hauria agitat la població del país a promoure un aixecament massiu poc o molt violent, amb la intenció de subvertir l’ordre constitucional, desobeir lleis i resolucions judicials i crear un altre estat, aquella república catalana de la qual, és cert, parlaven els nostres líders independentistes com d’un projecte abastable.
Segons aquest relat, els líders independentistes serien els inductors d’un seguit incomptable d’accions subversives, rere les quals, però, és fa difícil veure-hi, directament, la seva mà. Tot un seguit de petites “infraccions”, incòmodes per a jutges, polítics, policies, fiscals, es poden convertir en aquells elements que serviran per a inculpar-los de delictes violents, per molt que la violència no passi de ser una pintada, una mica de detergent a terra, un seguit de piulades a Twitter, un iogurt volador, una senyora que va voler saltar un mur baix en un terrat, un vidre trencat, un dit torçat, o dos, un insult a la policia, etc.
Tot de petites accions insignificants, perpetrades per individus anònims i sovint sense que se’n pugui saber la seva vertadera identitat o ideologia, són usades com elements d’inculpació d’uns delictes que als nostres polítics els poden comportar anys i anys de presó. No hi ha cap element que pugui certificar que rere una d’aquestes accions poc o molt pertorbadores hi hagi cap dels encausats. Si es va tallar una carretera, o la via d’un tren, es va fer una pintada o va volar un tanca, tot això no pot atribuir-se a cap dels processats, que mai van deixar de demanar que tot es fes des del pacifisme, la no-violència i el respecte escrupolós a les normes de convivència.
Per això és especialment sagnant, com a exemple, la jornada del 20-S, amb la manifestació davant de la Conselleria d’Economia. Allà, literalment, no va passar res: una suposada rebel·lió que va tenir lloc vora d’una joieria, que no va haver de tancar en tot el dia, i vora bars i restaurants, entre càntics, i sense que la feina dels funcionaris judicials es veiés obstaculitzada. Només perquè hi havia molta gent, i que es va fer una crida “a la defensa de les institucions”, ja basta per a convertir-ho en una estratègia de rebel·lió, segons la fiscalia, perquè l’ús de la paraula “defensa” implica d’alguna manera un atac violent i un context bèl·lic. El grau de cinisme, de maquinació i trampa que hi ha rere això és tan inversemblant que costa de no veure que els tribunals internacionals no ho capgiraran quan arribi el moment.
Això és el judici, doncs, un componiment fastigós que té per objectiu construir una vertadera novel·la de terror polític, transformar aquells dies de setembre i octubre, de clima democràtic, festiu i il·lusionant, en un context de violència, ràbia i intransigència autoritària. I tot això enmig d’una campanya electoral on el tema català agafa una importància accentuada; es tracta de fer girar tota la política espanyola entorn d’ofegar la demanda d’autodeterminació del país.
Espanya ara mateix no té altre projecte polític que la seva integritat. Qualsevol altra cosa és secundària; no hi ha atur, no hi ha desigualtat ni crisi ecològica ni violència de gènere ni fracàs escolar, no hi ha res més que un estat que vol intentar mantenir la seva unitat territorial a qualsevol preu, per sobre de drets fonamentals o d’un sistema judicial que s’està convertint en una varietat del teatre de l’absurd.