El mal de la soledat

La veig gairebé cada nit quan torno a casa. Està asseguda sola en una taula del fons del bar, la que està just a sota de la televisió, sempre la mateixa. De vegades llegeix el diari o em sembla veure que fa mots encreuats. Calculo que supera la setantena, potser la vuitantena i tot, però no estic segura de l’edat. Cabell recollit, ulleres de color negre i una enorme fragilitat. Penso en com és possible que es repeteixi l’escena. I en com pot arribar a ser de freda i inhòspita una gran ciutat com Barcelona per als que no poden seguir el frenètic ritme imposat.

La soledat, el gran mal de la gent gran. Un estudi de La Caixa així ho indicava aquesta setmana. Quatre de cada deu persones majors de 65 anys (un 39,8%) presenten soledat emocional, aquella referida a la manca de relacions significatives, i un 29,1%, soledat social, la que té a veure amb el sentiment de pertinença a un grup. Els percentatges pugen amb l’edat. Quasi la meitat (un 48%) de les persones majors de 80 anys pateixen soledat emocional i un 34,8%, soledat social. És la nostra una societat tecnològica i hiperconnectada que deixa al marge aquells que no poden produir. La deshumanització que vivim la demostren les xifres. Oblidem sovint que darrere els números hi ha persones. Soles en un bar, a casa, al mateix edifici o qui sap si al replà compartit. Són molts els avis i àvies que se senten sols. Passa davant dels nostres ulls. I els estem ignorant.