Política a cop de piulada

“Potser ens poden semblar d’una altra galàxia les declaracions d’alguns líders com les de Pablo Casado, Albert Rivera, Inés Arrimadas o les de Cayetana Álvarez de Toledo. Ens poden semblar fora de lloc: “TV3 insulta els no independentistes”, “L’escola catalana educa en l’odi”, i moltes altres declaracions que poden fer sentir que qui parla són persones totalment alienades de la realitat. En aquest sentit, algunes declaracions d’alguns dels líders independentistes també poden semblar igualment alienígenes per a qui no s’identifiqui amb la causa de la independència.

Lamentablement la política ha començat a patir l’“efecte Twitter”. Els estrategs polítics i els dissenyadors de campanya opten per missatges curts, contundents i destinats a causar un gran impacte i notorietat, i per tant són missatges a vegades molt passats de voltes. També en l’actual selecció de candidats s’ha anat a buscar líders que poden fer aquest tipus de missatges amb tota naturalitat. Normalment perquè són capses bastant buides i per a ells la matisació és un factor sobrer.

Pot semblar una bona estratègia a curt termini: s’aconsegueix un tall de la frase contundent a la televisió, el tall de vídeo a les xarxes es torna viral, a Twitter es fa esment del comentari del polític. Però a vegades confonem notorietat amb reputació, i ser molt vist i llegit amb generar un efecte positiu. La màxima “que parlin de tu encara que sigui malament” es porta a un extrem en què la política comença a ser poc més que grolleria o pura escenificació. Aquests missatges poden donar moral a les persones que formen el nucli de cada projecte polític, però allunyen els votants més moderats. No només això; degraden la política a un intercanvi de missatges contundents, desproporcionats i en el fons gairebé tan buits com les persones que els pronuncien. No vull semblar un “apocalíptic” de les tecnologies, com deia Umberto Eco; soc un usuari intensiu de Twitter i hi vaig entrar l’any que el van crear. Crec que les xarxes poden ser una bona eina per divulgar missatges polítics i utilitzar el seu valor afegit per superar les limitacions de la comunicació unidireccional dels mitjans de comunicació.

la tendència a cercar candidats i construir missatges polítics a cop de piulada genera problemes. Degrada la política, la transforma encara més en un bassal de fang on la matisació o el debat es transforma en impossible. Com pots construir un debat amb algú que menteix flagrantment respecte a l’escola a Catalunya o titlla els que no pensen com ell d’enemics de la democràcia o colpistes?

Al final els crits a les xarxes dels personatges més estrambòtics s’han transformat en els lemes de campanya i les declaracions a premsa. Avui parlar de comunistes, colpistes i batasunos és l’equivalent en política al “caca, cul, pipí” dels nens petits.