‘Statu quo’ o República

Aquest cicle electoral és una gran oportunitat perquè l’independentisme superi el que, al meu entendre, és el darrer gran entrebanc per assolir la República: la partició del país en dues realitats. El que s’anomena en termes pujolistes el rerepaís, i el territori metropolità. Se suposa que el primer és la plaça forta independentista i el segon, el fortí de l’unionisme. De facto, suposa el relleu al repartiment de país que ja va fer la sociovergència. Una divisió que preserva la posició dels que sempre han manat a Catalunya a banda i banda, però que fa impossible avançar cap a la República. Potser per això en aquesta campanya del 28-A el partit que rep foc encreuat és ERC. Probablement perquè, se’n sortirà o no, és l’única força que té possibilitats d’irrompre i consolidar-se en els dos espais del país i trencar esquemes. I ai las!, les alarmes s’encenen en l’statu quo dels dos mons. Lògic en l’unionisme, perquè un partit independentista que uneixi els de Girona i Vic, i els del Baix Llobregat o els barris de Tarragona –per posar exemples– pot fer imparable la República. Més inexplicable és el nerviosisme de l’independentisme anomenat postconvergent. Llevat que sigui pel temor d’alguns que, camí de la República, no perdin l’hegemonia que mantenen fins i tot des d’abans de ser independentistes. Però ara no és moment de pors, sinó de guanyar un país. La retòrica nacionalista referma l’statu quo de sempre. Ara bé, per a la República cal establir una aliança ciutadana de defensa de drets –de tots els drets– que abraci tot el país. Per això els atacs que rep ERC per intentar-ho són paradoxals. Sobta l’agressivitat de JxCat malgrat que els republicans no han formulat ni un sol retret als socis de govern. El descontentament constant en què semblen instal·lats els postconvergents té tot el sentit contra l’Estat però costa d’entendre contra els companys de lluita. Especialment quan es crida permanentment a la unitat. Legítim, però potser amb més intenció de preservar l’hegemonia pròpia dins l’independentisme que d’impulsar la necessària hegemonia social de l’independentisme al conjunt del país. Que és quelcom més que guanyar les eleccions al Parlament. Per això el que cal és aparcar els retrets, arremangar-se i treballar arreu, rerepaís i metròpoli. Cadascú amb la seva idiosincràsia. I amb un eix comú: una República per a un sol poble.