No tots els pares

Fa uns dies vam llegir la indignació d’una col·lega del diari: una companyia d’assegurances ha inventat (?) una pòlissa que ofereix un servei nou: el de recollir el fill –agafin-se– per tornar-lo a casa en cas que es posi malalt estant de colònies. La nostra companya, estupefacta, s’exclamava d’on pot arribar el capital per vendre el que sigui. Perquè, si ens truquen que el fill té febre, segur que deixarem la feina i correrem per abraçar-lo i aplegar-lo personalment. Però tot seguit compta fins a deu i conclou que si l’asseguradora ofereix el servei és que prèviament han estudiat el públic i han comprovat el nivell de deshumanització a què hem arribat. I es plany que si els fills van acostumant-se a ser atesos per cangurs, avis, monitors i ara asseguradores, després sentiran montillana desafecció cap aquells que els són poc més que pares... biològics.

Tinc un conegut que treballa a l’ensenyament i m’ha fet –sí, la mostra és modesta– cinc cèntims d’actituds paternofilials no pas corrents però tampoc excepcionals. A les escoles i instituts tenen establert un dispositiu pel cas que algun alumne es trobi malament o prengui mal en hores que el centre n’és responsable. Un professor de guàrdia demana una ambulància i acompanya el menor a urgències del centre hospitalari que pertoca. Simultàniament són telefonats els pares per assabentar-los dels fets i del lloc on atenen al nen per tal que hi acudeixin. Arribat un o altre progenitor, el professor acompanyant torna a la seva classe. La trucada als pares pot complicar-se. Els mòbils apagats o no atesos fan anar a raure als altres telèfons: els de l’avi, del germà “gran”, de la senyora de la neteja... i, com a mínim, la cosa s’allargassa. Si els pares estan separats es pot assistir al penós bucle d’espolsar-se responsabilitats. Tot plegat fa que l’arribada del pare o mare trigui i que un altre professor hagi d’anar a substituir el primer. Contactats els progenitors, poden respondre: “Gràcies, però, sap?, ara em va fatal de venir...” “Gràcies, vindré a migdia quan plegui i tanqui...” “Gràcies, miraré si el meu home/dona pot venir, però no li asseguro res, ja pot imaginarse que tenim feina...” I el perifèric més pintoresc i entranyable: “Moltes gràcies! Segons em diu sembla que no serà gaire res (cinc punts, 38,5 de febre, vòmits...), i em quedo ben tranquil perquè, amb qui podria quedar-se el nen més ben acompanyat que amb els seus professors? Quan pleguem, si no ha tornat a casa, ja vindrem a veure’l. De veritat que moltes gràcies!”