Neguit permanent

Segueixo procurant mantenir contacte amb la ciutat on vivia a l’època laboral, la capital de l’Alt Empordà, i vet aquí que és amb la lectura continuada (devota, atenta) de Josep Pla que tot sovint penso en les diferències entre la gent de l’Empordà i la de la Garrotxa. Ara sembla que noto més el contrast de tarannà, per exemple en el parlar hi veig un símptoma de la manera de ser, cosa que ens explicaria millor un lingüista o algun antropòleg escandit. A part, però, de la sintaxi, de l’accent o la cantarella, trobo (sempre parlant en general) que els empordanesos són més neguitosos, més apressats, més fluents i accelerats. I ho noto especialment ara mateix, en relació amb les pròximes eleccions municipals, en la formació de nous partits o grups que es presenten: tots volen fer i desfer, guanyar la ciutat, netejar, canviar, reactivar, depurar, modificar…, un neguit que no trobo, per exemple, a la Garrotxa. De fet, ja quan vaig arribar a Figueres, a mitjan segle passat, l’efecte que em feia la gent és que sempre tenia pressa, parlava de pressa, caminava de pressa, empesos per alguna força oculta potser relacionada amb la meteorologia. I tot continuava sent diferent de la gent de la Garrotxa, dipositaris d’un tarannà força més reposat...

Una vella llegenda hebrea diu que Déu donà un cabdell de fil a un home i li va dir: “Aquest és el cabdell de la teva vida. Si vols que el temps passi de pressa, estira el fil; els dies et passaran ràpids o lents, segons si t’afanyes o no a estirar-lo. Si no estires, el temps no passarà. I quan se t’acabi el cabdell, moriràs.” L’home no tocà el cabdell durant uns mesos, tot quedava parat i la cosa funcionava tal com Déu l’hi havia dit. Però aviat trobà la vida avorrida, i començà a estirar fil. Quan parà d’estirar-lo es trobà en una època allitat i malalt, de seguida estirà més fil. Passà ràpidament el temps i quan tornà a parar d’estirar es trobà en un temps a punt de casar-se; va voler casar-se de seguida i estirà. Tornà a parar, però es tornava a avorrir i al cap d’una setmana n’estirà més. Ara tenia tres fills petits; volgué veure’ls grans i tornà a estirar fil. Quan parà, tenia un mal de queixal insuportable i tornà a estirar de seguida. Va voler viure tantes coses i treure’s tants disgustos i sofriments, que només visqué catorze mesos i la va dinyar. La llegenda no ho diu, però devia ser un figuerenc.