Romegueres

Un dels exercicis que, en major o menor mesura, tots hem hagut d'afrontar alguna vegada és trobar-nos amb la necessitat de desempallegar-nos d'una romeguera, aquella persona que ens entreté dels nostres quefers. Un fet que es produeix, especialment i curiosament, com més pressa tenim o quan anem enfeinats fins a dalt. És complicat, si ens volem mantenir dintre dels termes de la cortesia i l'educació, aquest procés de compondre-se-les per sortir d'aquestes situacions, perquè moltes vegades solen convertir-se en un veritable atzucac. Per exemple, quan l'interlocutor et veu comprant en una botiga (que per norma, mira quina casualitat, sol ser de petites dimensions i és plena de gent) i entra per parlar amb tu. Un altre escenari que deixa una difícil escapatòria és aquell en què la romeguera t'agafa físicament, posant-te la mà a l'espatlla o passant un braç per la nuca, o et va donant copets a l'esquena o la panxa. En aquest punt gairebé ens trobem davant d'una missió impossible. No en parlem, ja, si hi afegim un altre factor de risc: que qui ens frena sigui una persona de la qual depenem en bona mesura per desenvolupar aspectes de la nostra activitat quotidiana. Segurament molts poden exhibir un extens anecdotari de situacions rocambolesques i també de solucions surrealistes per superar el compromís, per començar a explicar i no acabar. El que crec que no sabríem recordar amb tanta facilitat són les vegades en què nosaltres hem estat les romegueres, perquè segurament, i tal com els passa als altres amb nosaltres, no som conscients del nostre rol de destorbadors ocasionals.