Patrimonis en risc

La gent sembla absent davant de l’espectacle de les amenaces, els insults i les promeses electorals, com si els mals averanys d’una nova crisi, el risc d’explosió d’alguna bombolla o la concentració empresarial no siguin cap problema per als espanyols, tot i saber que seran les classes mitjanes –com sempre ha estat– les que acabaran pagant-ho amb la minva del seu patrimoni.

A més d’aquesta tendència global –ben amagada per la premsa de les elits–, els catalans tenen motius específics per preocupar-se del seu futur patrimonial. No és només que tinguin peatges diaris, preus superiors en les necessitats bàsiques i que, en resum, la vida sigui més cara per aquí; no és que alguns hagin de pagar fiances i grans multes per desobediència, després d’haver-se manifestat pacíficament o d’anar a votar –amb cops de porra dins del mateix pack–, mentre altres aporten a les caixes de solidaritat; és que Hacienda, a més de menystenir el català en la seva atenció personalitzada, sembla que els perseguirà, sobretot si paguen quotes “sospitoses”. Si van als gestors per fer la declaració, els diran que tenen una feinada fent paral·leles, al·legacions i pagant sancions dels seus clients. I si coneixen col·legues seus de fora, veuran que no és el seu cas. Segur que deu ser casual i no serà per aconseguir un pessic més d’allò que creuen seu des de sempre.

Amb un estat tan poderós que pot dilapidar els diners en judicis vergonyosos i amb tentacles que fan perillar, només pel fet de viure a Catalunya, els patrimonis guanyats a base de treball, sobta que els seus representants policials siguin tan poca cosa; gairebé somicant davant del jutge, es queixen del mal que els fan les mirades, els cants, els braços encreuats i les mans enlaire dels ciutadans que abans han estomacat de valent. Pobra gent.