Un testament d’upa

Joaquim Carbó ha fet Testament. En aquesta època plena de contradiccions, el gran animador dels nostres somnis d’infantesa. El constructor dels espais imaginaris, segueix treballant de manera implacable. I tot i haver venut més de 180.000 exemplars de La casa sota la sorra, encara troba que costa això de guanyar-se la vida escrivint. Aquest testament és tota una mostra més del seu talent, de la seva capacitat narrativa, d’aquest constant devessall creatiu. Dels seus referents i lectures, de la seva feina de documentació, del seu enginy, i de la seva capacitat d’autocrítica. A Testament un jove va llegint fins a quatre novel·les inacabades, i les notes del material per completar-les, del seu veí, un vell escriptor. I com si fóssim davant dels exercicis d’estil de Quenau, Carbó ens recupera la seva memòria i la d’una Barcelona i Catalunya que salven aquestes pàgines, amb anècdotes “com la d’aquell renegaire que no tenia cap més remei que anar a la processó amb un ciri a la mà”. Tot amb un llenguatge carregat d’unes expressions que ara veiem passar de llarg, i que ens recorden la riquesa d’opcions que tenim per jugar i que ens dona Carbó: “Com si els diguessin Llúcia!”, “alça, Manela!”, ”tirar de veta” o “una dona d’upa!” O la recuperació pel text de la vida de la pintora Olga Sacharoff, i de tots aquells que apareixen al quadre El sopar de la colla, que va veure a la galeria Syra que hi havia als baixos de la Casa Batlló, al passeig de Gràcia de Barcelona. Allà on va exposar entre molts d’altres Josep Obiols, pare del polític Raimon Obiols, que hi va haver d’exposar a porta tancada, de manera clandestina. Tot, narra Carbó, pel fet de ser l’autor de les il·lustracions del cartell Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana? I sobretot, de l’Auca del noi català, antifeixista i humà. El règim li va prohibir exercir la docència i exposar la seva obra públicament. I és llegint el Testament de Joaquim Carbó que no saps si sabrem gestionar l’herència immensa que ens va deixant en vida.