Artesania

Al film The Post, traduït com Los papeles del Pentágono, hi ha escenes magnètiques, de la impremta, dels linotipistes, dels periodistes amb màquines d’escriure... les tripes del Washington Post, precioses. No estem als anys setanta, les noves tecnologies s’imposen. Però malgrat que el món, els ritmes i les formes de producció han canviat, a mi m’agrada pensar en el diari, el que llegeixen mentre fan el cafè, asseguts al sofà o qui sap si al tren, en paper o a la tauleta, com un treball d’artesania al qual contribueix molta gent. Sovint només es pensa en els periodistes de les diferents àrees i els fotògrafs, tots imprescindibles, però són només una de les baules d’una llarga cadena, a voltes invisible. Hi ha en un diari qui s’encarrega de les planes, de les maquetes, dels gràfics, de controlar els textos, de corregir-los, de comprovar que estan a l’hora, de tancar-los o fer les notícies per al web. Hi ha qui s’ocupa d’adaptar els articles d’opinió, de la programació de la tele o de la plana d’anglès. Hi ha els comercials, els i les secretàries, els responsables de la publicitat, els recepcionistes o els que atenen els subscriptors. Hi ha els informàtics, els responsables d’administració, de recursos humans, els distribuïdors... Tanta gent... I el més important és vostè, estimat subscriptor, estimat lector, que li dona sentit a tot. Som una gran comunitat. L’artesania és, en realitat, feina i més feina. De tots.