Campanya de buits

Finalitza una campanya electoral que, com una escultura de Subirachs, ha estat més marcada pels buits que pels plens. Tots els debats electorals, les enquestes i els trencaclosques dels pactes postelectorals s’han fet especulant amb la possible representació d’una extrema dreta que és com un fantasma: no la veiem gaire però notem la seva presència. Encara no té dret a quota de pantalla, però tothom dona per fet que entrarà amb potència a les cambres legislatives espanyoles. Aquest és un buit que tot ho omple i ho condiciona. A alguns els genera l’horror vacui, la por al buit que sentien els artistes del barroc. A d’altres, l’esperança de trobar-hi l’espai per maniobrar amb la marxa enrere. L’altre buit de la campanya és el dels candidats tancats a la presó, que no han pogut ser als debats, ni als mercats saludant botigueres, ni penjant cartells el primer dia a mitjanit. Han pogut ser, això sí, els autors dels llibres més venuts per Sant Jordi i una imatge a través d’una pantalla en els mítings. Diumenge, a l’hora d’anar a votar, tots hi anirem amb aquests dos buits ben presents. Un dels perills d’aquests comicis, ara que fa poc que els forats negres han esdevingut notícia, és que l’un acabi engolint l’altre. La por paralitza i ens fa conservadors. Els fantasmes, el Papus i l’Home del Sac són eines eficaces, ja sigui perquè facis cas als pares i et rentis les dents abans d’anar a dormir o perquè votis el PSC i acabis trobant-te Ciutadans a la vicepresidència tal com vol l’Ibex 35. L’extrema dreta és un perill real, no ho negarem pas, però el més gran perill seria dilapidar el capital acumulat per l’independentisme en un atac de pànic. D’aquí a un parell de dies pot ser que el cangueli a un 155, paradoxalment, produeixi amnèsia amb un PSOE que ja va votar a favor d’aplicar-lo i torni a ser primera força a Catalunya. O bé l’independentisme pot tenir els millors resultats obtinguts mai en unes eleccions espanyoles i fer un cop de puny sobre la taula.