Contradiccions pragmàtiques

“El secret per agafar una anguila amb les mans, rau a no voler-la agafar; només l’atraparàs si no la vols retenir”, em va dir un meu tiet fa molts anys, just després que amb l’afany de voler atrapar una anguila, jo hagués clos massa els punys i, d’aquesta manera, hagués afavorit que el cos tubular d’aquell peix llisqués i escapés mansament de les meves mans. Anys més tard, en plena adolescència, una nòvia d’aquelles que pirograven la teva memòria sentimental, va voler tallar la seva relació amb mi d’una manera singularment auxiliadora: ajudant-me a oblidar-la. L’estratègia va tenir un retorn de bumerang, perquè ens continuàvem veient amb assiduïtat, ens trucàvem, ens escrivíem..., i cada cop que parlàvem dels nostres futurs, més ocupàvem la plenitud central que deixava el buit pronosticat. Anys després vaig conèixer que Llucià havia parlat bellíssimament d’aquell mateix destret; ho fa quan descriu una illa enmig del mar, que cada cop que un mariner vol fondejar-la, l’illa recula subtil en la distància, cap als llunys, inabastable. Encara de més gran vaig perpetrar un text en què parlava del miracle que no hi hagués cap dia sense miracles tangibles. I vaig conèixer moltes persones, prohoms de pes, que mentre intentaven erradicar el mal, cometien el mal més abjecte. I vaig conèixer cent cinquanta-cinc socialistes, que per justificar l’eliminació de paraules (pres polític, exili, confinament, repressió...) eren capaços de deixar anar una cascada quilomètrica de paraules d’oripell. I també vaig saber que mai no seria tan feliç com una temporada en què literalment vaig habitar a l’infern; o l’infern m’habitava. Contradiccions pragmàtiques.