‘Alea jacta est’

Avui no toca. I em sap greu. Però avui no parlarem de política. Dilluns de reflexió. Com deia el meu avi: “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Ens han deixat parlar i hem parlat. Ara a treballar tothom, a jugar amb les cartes que el senyor Hont ens ha donat. Em pregunto si serem capaços de superar la cridòria, els insults, les desqualificacions, les mitges veritats, els eslògans dels gabinets de premsa, la grolleria, la mentida reiterada, la gesticulació obscena, que han dominat el que anomenem campanya electoral, amb comptades excepcions.

Pregunta ingènua, ja ho sé. Perquè l’experiència ens diu que avui, més que un dia de reflexió, viurem el tret de sortida de la pròxima campanya. Que a les seus dels partits, quan encara estan revisant les últimes xifres, les bones i les dolentes, ja s’ha engegat la màquina que ha de fer possible una victòria aclaparadora tan aviat com els ciutadans tornem a les urnes. Però, ni que sigui per unes hores, permeteu que deixi surar la meva ingenuïtat i cregui en un temps de reflexió. Que imagini els savis de totes les tendències provant d’interpretar seriosament, amb els resultats a la mà, el sentiment divers dels ciutadans, les línies de força i els corrents d’opinió que dibuixen el mapa real d’aquest estat que pretenen governar.

“Perdoni –em diu algú des de l’altra banda de la pantalla de l’ordinador–, no hem quedat que no parlaríem de política?” Ho sento. No ha pogut ser. La política no s’atura. Sabeu què passa? Heu d’entendre que els partits, per definició, són agrupacions de persones que tenen vocació de servei a la comunitat, tenen unes idees, un programa, una manera de veure les coses públiques. Intenten dur-les a la pràctica. I per dur-les a la pràctica han de guanyar eleccions. Qui no és al govern no pot dur a terme el seu programa, per bo i ben treballat que el tingui. De manera que, primer, són les eleccions. I el noranta-nou per cent dels esforços dels partits es dediquen a veure com s’ho han de fer per guanyar-se el teu vot, i el meu, i el del veí del pis de dalt.

Ho heu dit tots: en els debats es parla poc de programes i de projectes. Naturalment, els debats són espots publicitaris per vendre unes sigles, unes cares. Però no els critiqueu; al cap i a la fi, som tots nosaltres els que comprem aquestes sigles si ens agrada l’anunci. Els partits han dut la seva mercaderia al mercat de les urnes i nosaltres hem triat. Alea jacta est. Déu nos en guard d’un ja està fet. Algú deixarà els cent dies famosos perquè el govern que es formarà pugui dibuixar un projecte que equilibri les seves forces amb les dels suports que li calen? Cent dies... Què diu ara! Caldrà governar enmig de la tempesta mediàtica eixordadora. Però tot això ja ho sabien.