L’eslògan i la intel·ligència

Vistos els debats a TVE de dilluns i d’Atresmedia de dimarts és palès que hi havia dos plantejaments. El reflexiu i el propositiu, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, i l’assertiu i reconfirmatiu, Pablo Casado i Albert Rivera. Els primers volien explicar el que volien fer si arribaven al govern i, en el cas de Pedro Sánchez, també el que havien fet des del govern en els deu darrers mesos. Els segons volien refermar la seguretat dels seus votants que farien el que havien promès fer, que les línies vermelles que ells mateixos havien marcat serien respectades. Els primers volien convèncer els indecisos fent propostes, els segons assegurant la recuperació de l’statu quo anterior a la moció de censura, tant pel que fa a l’economia, la fiscalitat, la política social i Catalunya, anant fins i tot més enllà, estant convençuts com ho estan que aquest és el bon camí. Uns volien seduir, els altres espantar. Els calia assegurar que el que es prometia ara es faria després. La seducció ha d’anar acompanyada d’un relat i d’una perspectiva; la por, d’una advertència i una seguretat. Es va confirmar en el que varen dir. Per uns, el raonament i la il·lusió, pels altres, l’eslògan i l’afirmació.

Una de les dificultats per a la comprensió dels debats han estat les dades, que uns i altres desqualificaven acusant de mentiders els adversaris. Els gràfics mostrats, el Sr. Rivera en va fer ús i abús, resultaven incomprensibles, un conillet tret d’un barret de copa. Era igual, importava només fer l’efecte que l’argument tenia el suport de dades... i va resultar incomprensible. No es va parlar de ciència, de recerca, de tecnologia, d’Europa... no cal dir més. Que l’arma dialèctica més ofensiva del Sr. Rivera fos una fotografia del Sr. Sánchez amb el Sr. Torra, el president de govern amb el president d’una comunitat autònoma, en la que suposadament es pactava el trencament d’Espanya, demostra un gran nivell de crispació. No s’havia patit des de l’època més dura del terrorisme. Es demostra que el problema català ha crispat la classe política. S’han descrit els catalans com a egoistes i deslleials, ningú pot acceptar que altres tinguin “privilegis”... Un conflicte polític com aquest es guanya i es perd a l’opinió pública perquè, a occident, l’estructura política està basada en la democràcia sigui aquesta formal o real, i en democràcia les batalles polítiques es decideixen sobre la base de majories probablement manipulades, però no per això menys reals. Ningú ho diu, però semblaria que l’independentisme ha guanyat la “batalla de l’opinió pública” a Catalunya, i això per dues raons.

Els partits de dretes unionistes afirmen que si governen imposaran un 155 etern. L’article 155 de la Constitució diu: “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones de la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno previo requerimiento al presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquella al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.” L’article és per la seva estricta redacció una mesura singular a aplicar en cas extraordinari, per tant fer-ho de manera permanent és anticonstitucional. Dir-ho és reconèixer que amb els mitjans que la llei ofereix no es pot “controlar” Catalunya, és reconèixer la pròpia incapacitat...

La segona raó és que la determinada voluntat d’alguns polítics unionistes de dretes, de distingir-se a Catalunya de la resta de la ciutadania i la classe política, no utilitzant el català encara que el coneguin, de separar-se de la cultura i costums del país i de criticar aquells amplis consensos aconseguits amb anys de convivència tals com l’ensenyament o els mitjans públics de comunicació, que tenen una molt àmplia acceptació, els ha convertit en estrangers a casa seva. La imatge de la candidata del Partit Popular a Barcelona quan visita Catalunya suggereix la dels britànics destacats a l’Índia abans de la independència al 1947. Ni entenen el poble, ni els interessa massa, i deixen constància que són d’una altra cultura i pertanyen a un altre poble. Ells ho han fet i ara en seran políticament les víctimes perquè no és possible seduir i menystenir de manera simultània. És un tòpic i una veritat dir que només el diàleg pot resoldre el problema català. Ja se sap que en període electoral s’han de marcar les diferències, però no serà després més difícil reconstruir el que ara es desfà amb tanta afició i lleugeresa?