En Llobet i la Senyora

Llagostera 1999. Es deia Francesc Llobet, era alt com un paller i als 93 anys mantenia intacte el tremp de la militància revolucionària: Prats de Molló, la República, la resistència als nazis. Havia tornat de l’exili, vivia en una petita casa de la baixada de Caldes i a tot arreu compareixia acompanyat del comte Volney i les ruïnes de Palmira; de Victor Hugo i Els Miserables; de Zola i Germinal; de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna; de Soledad Gustavo i Federico Urales i la Revista Blanca; del Noi del Sucre, Durruti, Companys... personatges de cultura i d’acció per l’avenç de la humanitat dels quals en donava apassionat testimoni. A ella també els hi va presentar ja que dirigia la residència on entraria –regentada per les germanes de Sant Josep– i preferia deixar les idees clares en terreny hostil. Ella, Filomena Martínez, que era la mare superiora, el va escoltar amb atenció i li va preguntar: “Senyor Llobet, és que vostè, amb tots els seus elevats ideals, no ha patit mai cap decepció?” “Sí, moltes”, va fer ell. “Doncs igual que jo!”, es va sincerar ella. I ara, una frase feta però certa: aquell va ser l’inici d’una gran amistat, d’una relació de respectuoses converses entre el vell anarquista i la perspicaç monja a qui ell sempre va anomenar la Senyora i en va admirar el to educat i el valor de les ensenyances que li havia ofert la vida. I a la inversa, ella d’ell, tots dos disposats a continuar arreglant el món. Per si en podem aprendre alguna cosa.